Història dels 200 gustos de Nescafé i dels temps en què les Nespresso explotaven

Si es fa una cerca de quin local hi ha al carrer Via Laietana número 41 de Barcelona, el resultat és un modern restaurant de cuina italiana anomenat Luigi. Si féssim el mateix viatge cent anys enrere, l’única coincidència que trobaríem entre el present i l’empresa que hi havia aleshores és que, amb tota probabilitat, Luigi serveix algun dels productes de la seva predecessora. El 17 de setembre del 1920 desembarcava en aquest punt la primera seu de Nestlé Espanya, el gegant suís de l’alimentació.

Aleshores no s’hi produïen ni Kit Kat, ni Nescafé, ni aigua Viladrau, ni menjar per a animals Purina, ni pasta Buitoni, ni fabada asturiana Litoral, ni llet condensada La Lechera. Les cafeteres Nespresso, per descomptat, aleshores eren pura ciència-ficció. “La companyia va esclatar fent una mena de farinetes per a nens”, explica Eduard Arruga, un exdirectiu de Nestlé que hi va passar pràcticament tota la seva vida laboral.

La llegenda sobre com va començar tot que corre entre els treballadors és que Henri Nestlé, un alemany que portava un negoci de queviures a la localitat Suïssa de Vevey, tenia un amic amb un fill de pocs mesos que no parava de perdre pes. Per ajudar-lo, i després de moltes proves, va idear una fórmula barrejant llet, sucre i farina de blat amb què va aconseguir que el nadó remuntés. Davant l’èxit va començar a comercialitzar el producte, primer sota el nom d’“ harina alimenticia ” i després com a “harina lacteada ”. La versió de l’inici que dona la multinacional, però, és més científica: “Henri Nestlé, apassionat per la investigació, va començar a elaborar un producte alimentari que ajudés a combatre l’altíssima mortalitat infantil de l’època: un de cada cinc nens suïssos morien abans de fer un any”, explica la companyia. Sigui com sigui, Nestlé naixia el 1866 a la botiga de queviures de Vevey, i 156 anys després la seu de la multinacional continua en aquell mateix punt. “L’han mantingut sempre allà per respecte al seu fundador, però empresarialment no és la millor ubicació, si es té en compte que és a una hora de Ginebra i durant la Primera o Segona Guerra Mundial no era un lloc de fàcil accés, com ho és actualment”, explica Arruga.

Per què el gegant suís va triar Barcelona per instal·lar la seva seu a Espanya? “Tot i que no era la primera fàbrica que obria a l’Estat, Barcelona i, per extensió, Catalunya ja era el punt més important a nivell industrial, sobretot, del sector alimentari”, explica Jaume Llopis, professor de l’Iese i també exdirectiu de Nestlé.

De fet, la primera fàbrica es va inaugurar 15 anys abans a la localitat de la Penilla, a Cantàbria. D’allà va sortir el 1905 el primer pot d’“ harina lacteada ” de Nestlé made in Spain. En només deu anys la planta va duplicar la seva producció i va passar dels 140.000 litres de llet processada anuals als 374.000 i, a més, va començar a produir la llet condensada La Lechera. Nestlé es va convertir ja en un transatlàntic i després d’obrir la seu a Barcelona es van inaugurar delegacions a Madrid, Santander, València, Sevilla i Bilbao. Les visites de la família reial a qualsevol d’aquestes plantes eren constants, fins al punt que la companyia es va convertir en “proveïdora de la casa reial”, fet que l’autoritzava a utilitzar el seu escut d’armes en factures i etiquetes dels seus productes.

“Nestlé Espanya ha sigut un planter d’executius, la majoria catalans, molt bo, també per a la central de Suïssa”, explica Llopis. Entre aquestsMessis empresarials hi ha Vicente Mortes, que va ser ministre de Franco; José Daniel Gubert; Francisco Castañer, o Luis Cantarell. Però, per sobre de tots, segons els exdirectius consultats per aquest diari, destaca Ramón Masip, que va arribar a ser el número dos a nivell mundial i que l’any 1996 va morir amb només 56 anys víctima d’un càncer. Havia entrat a Nestlé l’any 1958 amb només 18 anys com a enquestador. Va anar escalant i amb 30 ja era director comercial a Espanya. Cinc anys després ocupava el lloc de director general. Ell va estrenar l’actual seu de Nestlé Espanya d’Esplugues de Llobregat, que es va inaugurar l’any 1976 després que la de Via Laietana i posteriorment la que van tenir al carrer Aragó, a partir del 1935, quedessin petites. “Va fer el salt qualitatiu, va assentar les bases per diversificar però no per dispersar”, diu Arruga.

Durant el regnat de Masip, el futur de l’empresa estava condicionat per dues variables: què passaria després de la mort de Franco i amb l’entrada a Espanya de la Unió Europea. “Durant la dictadura era molt difícil importar aliments perquè s’havia de demanar permís a l’Estat, i tampoc s’exportava”, recorda Arruga. Resoltes les dues incògnites (l’Estat feia la transició a la democràcia i entrava a la Unió Europea el 1985), Nestlé Espanya va començar a fer plans estratègics a cinc anys apostant per l’exportació.

Si li preguntem a qualsevol quins són els productes més coneguts de Nestlé, segurament en totes les llistes hi apareixeran el Nescafé i la Nespresso. “Són els que han revolucionat el sector”, coincideixen a dir Llopis i Arruga. L’inici del primer, tal com passa amb l’origen de la multinacional, també compta amb la seva pròpia llegenda i la versió oficial. La primera és que va néixer durant la Segona Guerra Mundial perquè els soldats dels aliats s’activessin al més ràpid possible i amb un cafè que es pogués fer amb pocs recursos; en aquest cas, només aigua. La versió de l’empresa és que es va crear just abans del conflicte bèl·lic. El 1930 l’Institut Brasiler del Cafè va encarregar a la companyia fer uns glaçons de gel que es poguessin dissoldre fàcilment amb aigua calenta per trobar sortida a l’excedent de cafè que tenien i així evitar la caiguda dels preus a nivell internacional. El 1937 Nestlé va cantar eureka i va néixer Nescafé.

En el que sí que hi ha unanimitat és en considerar que va ser un aliment clau per als soldats de la Segona Guerra Mundial i que el conflicte va limitar-ne la producció. Espanya, de fet, va haver d’esperar 15 anys a poder tastar-lo. Actualment, el Nescafé, tot i tenir el mateix disseny, té 200 gustos diferents per adaptar-lo als consumidors de cada país on es comercialitza. “També passa amb altres productes, com ara el Kit Kat: té més calories el que es ven als països que fa fred que els que no”, explica Llopis.

Si el Nescafé va trigar set anys a ser una realitat, les cafeteres Nespresso no es van quedar enrere. El seu ideòleg va ser Eric Favre, un empleat de Nestlé que va treballar-hi durant la dècada dels setanta. En una entrevista a l’agència francesa AFP, el mateix Favre va reconèixer que va fer-ho per demostrar a la seva dona que estava equivocada. Ella, que era italiana, sempre assegurava que els suïssos no sabien fer cafè. Va viatjar a Roma per trobar el millor espresso i va visitar Sant’Eustachio il Caffè, molt conegut precisament pels seus cafès; va estudiar com el preparaven i va desenvolupar un prototip de càpsula i cafetera. El projecte no va generar unanimitat entre els directius de Vevey, que pensaven que el futur passava pel Nescafé, però finalment van decidir comercialitzar-lo. Va sortir al mercat el 1986, però només a Suïssa, Itàlia i el Japó, i a la dècada dels 90 va viure la seva expansió. “Encara recordo el soroll de cafeteres explotant al laboratori de Vevey on s’estaven creant les màquines”, explica una font.

Com tota multinacional, Nestlé també ha tingut els seus productes epic fail. “Vam intentar fer una maionesa fresca, que caduqués al cap de poc temps, a través de Maggi, i que pogués competir amb Hellmann’s”, recorda Arruga. El consumidor no la va acceptar -explica- perquè no relacionava la maionesa com un producte que podria ser fresc. Va estar al mercat poc més d’un any. El mateix èxit va tenir el llançament d’una gamma de plats preparats que es deia Compass. Però si una premissa té clara la multinacional -i, de fet, és part del seu gran èxit- és que només crea productes que necessita el consumidor. José Arcas, que era el director general de Nestlé Espanya l'any 1997, va crear el programa Innova. Consistia en fer que cada departament de Nestlé Espanya sortís un cop a la setmana al carrer per veure què comprava la gent. “Els productes que van sortir d’aquesta iniciativa van representar el 10% del total que tenia Nestlé”, assegura Llopis.

“Actualment Nestlé Espanya ha perdut part de la influència que tenia a Suïssa”, asseguren la majoria d’exdirectius. El motiu? S’ha acabat el planter d’executius catalans a la seu d’Esplugues i els alts càrrecs els estan ocupant estrangers que es queden pocs anys. L’actual president, tal com va avançar l’ARA, és Harold Humbert, que ha substituït Castañer. Fa només dos anys la multinacional també va canviar el seu director general a Espanya. Jacques Reber va ocupar el lloc de Laurent Dereux, que també es va jubilar. Nestlé Espanya compta actualment amb deu centres de producció a l’Estat, va tancar el 2019 amb una facturació de 1.995 milions d’euros i té una plantilla de poc més de 4.000 treballadors.

Al llarg de la seva llarga història, l’empresa sempre ha tingut una posició neutral amb els esdeveniments polítics o bèl·lics que ha viscut i que no han sigut pocs. L’últim, a Espanya, va ser la fuga de seus d’empreses de Catalunya arran del referèndum del 2017. “Després d’haver viscut la Primera i la Segona Guerra Mundial, la Guerra Civil Espanyola i una dictadura tenien clar que no marxarien de Barcelona tot i les moltes pressions que van rebre”, assegura una veu consultada per aquest diari que prefereix mantenir l’anonimat.

Durant aquest segle la companyia (que compta amb una vuitantena de marques) ha sigut la banda sonora de quatre generacions. Els més grans recordaran els patrocinis de programes com ara Teatro Breveo La Baraja Musical, i els més joves envien etiquetes de Nescafé per aconseguir l’anhelat sou per a tota la vida. Un sou que va començar a comptar-se amb pessetes (50.000 al mes) i que ara ja és de 2.000 euros mensuals.