La gran crisi de l'habitatge a Austràlia, on "ser ciutadà de ple dret és ser propietari"

SydneyEl govern de Nova Gal·les del Sud (amb Sydney com a capital) va encarregar el juny passat un informe al comissari de Productivitat i Equitat sobre la crisi de l’habitatge, amb una demanda que no quadra amb l’oferta, i lloguers que s’han encarit més d’un 40% des del 2019. En la seva resposta, Peter Achterstraat va ser clar: “Hem de construir una casa cada set minuts”.

El comissari també apuntava altres aspectes com ara relaxar les restriccions constructives, incrementar la densitat d’àrees urbanes a prop del centre de negocis de Sydney o construir més habitatge públic que, segons dades de l’Institut Australià de Salut i Benestar ha decaigut a tot el país de 341.000 habitatges el 2006 a 298.000 el 2023.

“Quan voles sobre Sydney o mires una foto aèria, el 85% de la urbanització és de baixa densitat”, subratlla l’arquitecte Philip Thalis. Dècades de creixement impulsat per preus baixos dels terrenys i el transport privat han provocat que tretze milions d’habitacions estiguin buides en ciutats quilomètriques de barris de cases unifamiliars amb més de quatre habitacions, on el transport públic és esquiu i anar a fer un cafè són cinc minuts de cotxe o vint-i-cinc a peu travessant un cementiri i una autopista.

“El govern són la gent que ens ha fallat de múltiples maneres durant dècades”, assegura Thalis, que també és professor universitari i ha treballat com a assessor públic. “Per començar, quasi no han construït habitatge públic durant trenta anys quan la població ha crescut enormement”. “Per cada apartament que construïm fem sis cases unifamiliars”, repassa Michael Fotheringham, director de l’Institut Australià d’Habitatge i Recerca Urbana, que afegeix que cal repensar el disseny de les ciutats i el seu impacte mediambiental i econòmic.

En els últims cinquanta anys Sydney ha sumat 2,2 milions d’habitants mentre les cases australianes han duplicat de mitjana la seva extensió, de 150 m² a 240 m², més grans que la mitjana dels Estats Units o el Canadà. "Si tens una població que creix, incrementar el nombre de cases té sentit, però el model de cases és important. No podem continuar construint cases de 240 m² als afores de les nostres ciutats", assegura Robert Crawford, professor de construcció i impactes ambientals per la Universitat de Melbourne.

El 40% dels australians viu a dues ciutats: Sydney i Melbourne, i la majoria als seus suburbis. De fet, Melbourne té 4,9 milions d’habitants en un espai urbà que és onze vegades la ciutat de Berlín que, amb 3,6 milions de persones, és l'urbs més poblada de la Unió Europea. “Els únics barris accessibles són als centres de les ciutats, els suburbis són un desert”, apunta la doctora Dorina Pojani, professora de plantejament urbà a la Universitat de Queensland.

Per a Pojabi l’exemple de Brisbane, en què el govern municipal ha permès construccions d’habitatges en parcel·les ja edificades, ajuda a incrementar la densitat de població per poder assegurar els serveis públics i reduir la dependència del cotxe.

Fotheringham repassa també com la fiscalitat és favorable als inversors, que poden reclamar deduccions fiscals de les pèrdues en inversions immobiliàries i tenen “descomptes en qualsevol impost a la plusvàlua”. Aquesta reforma fiscal, aprovada pel primer ministre conservador John Howard el 1999, ha afavorit més la compra de segones residències que l’accés a l’habitatge. El 2004, alertats per agències federals que s'encariria el preu de l’habitatge, Howard i el seu tresorer van decidir no canviar res. Dues dècades més tard, l’habitatge costa nou vegades un salari mitjà, en una escalada que no ha parat des dels 2000.

“Ser un ciutadà de ple dret és ser propietari”, remarca Libby Porter, directora del Centre d’Estudis Urbans. “És un tipus de cultura australiana, parlem del xalet amb jardí, el teu palau, saps? És totalment ideològic i prové d’una cultura molt arrelada importada amb la colonització”, afegeix. “Les polítiques australianes d’habitatge han afavorit les inversions en propietats de lloguer per sobre de la compra”, conclou Fotheringham.

De fet, el primer ministre actual, el laborista Anthony Albanese, va consultar amb el Tresor quines modificacions fiscals es podien aplicar i ha aprovat la construcció d'1,2 milions de cases en quatre anys. A més, aquesta setmana ha pactat amb el suport dels conservadors la prohibició als estrangers de comprar habitatges durant dos anys: “Aquest tipus de coses són influència de les polítiques racistes dels liberals i de [Peter] Dutton”, critica Thalis.

El 2024 el PopTrack Housing Affordability Report afirmava que les famílies amb una renda de 112.000 dòlars australians (67.200 €) només havien pogut comprar un 14% de les propietats venudes al mercat lliure. “L’habitatge inassequible no només tensa les finances, sinó que també impacta directament en la salut mental limitant les tries, incrementant l’aïllament i exposant la població a condicions d’infrahabitatge”, comenta Marlee Bower, professora a la Universitat de Sydney.

Mentrestant, un de cada tres australians viu de lloguer, que des de la pandèmia ha duplicat el preu, afegint pressió a les rendes més baixes. Segons CoreLogic i el banc ANZ, el 2024 una renda mitjana (uns 60.600 € anuals) destina un 33% a pagar un lloguer mitjà (380 euros a la setmana), i necessita una dècada de mitjana per reunir l’entrada d’un habitatge. “Som un dels països més rics del món i tenim un dels mercats de l’habitatge més cars i de menys qualitat”, conclou Thalis. “Critico els governs, a tots els nivells, i els promotors cobdiciosos, però els més avariciosos són els bancs: fan una fortuna amb l’habitatge i tenen regles estúpides que afecten els préstecs, que no només afecten els promotors, sinó també els ciutadans”.