Estimada Hillary
Abans de res, crec que us hauria de dir que Hillary Clinton mai ha sigut la meva debilitat. Però els últims dies us he de confessar que em sento una mica Hillary. És més, m’agradaria fer una pancarta ben gran que digués allò de “Je suis Hillar ”.
A hores d’ara no és necessari que us expliqui què ha passat als Estats Units aquesta setmana... Hem canviat un líder mundial carismàtic i modern (i guapo, que si fos un dona tothom ho diria) per un senyor amb un tupè (m’abstindré de posar-li més adjectius).
Per a mi, la imatge del dia no va estar protagonitzada pel senyor del tupè, sinó per la Hillary. Us la descric: faristol de fusta, tot ben ple de banderes americanes, cinc persones al seu darrere (el seu marit i la seva filla inclosos) i vestit negre amb solapes liles. “D’això al meu poble se’n diu anar de dol”, em deia una amiga per WhatsApp.
Amb veu forta la meva (ara) amiga Hillary va admetre la derrota i va deixar anar frases com “Sé que esteu decebuts, així em sento jo també”, “Això fa mal i en farà molt de temps” o “La nostra responsabilitat és continuar fent la nostra feina per construir una Amèrica millor, més forta, més justa”.
A la Hillary, que ja té 69 anys, li queden molt poques opcions per aconseguir l’objectiu per al qual s’ha preparat tota la vida. I ho va deixar ben clar. Dirigint-se a les dones, va dir: “Sé que encara no hem trencat el sostre de vidre”.
Aquesta última frase és la que em fa sentir-me Hillary. Els Estats Units podien estar preparats per a un president negre, però no per a una presidenta. Sóc conscient que en la victòria del senyor del tupè hi juguen molts factors, però aquest n’és un. A partir d’ara, cada vegada que un banquer vingui i demani pel meu soci i no per mi, cada vegada que una qüestió de números passi per ell i no per mi, cada vegada que a ell li posin el cafè sol i a mi el tallat o cada vegada que un inversor demani per ell per la simple raó que ell és un home, cridaré ben fort: “Je suis Hillary”.
