Qui va crear Ricola? El confiter suís que va fer-se ric amb tretze herbes

El diumenge 15 de juliol de 1973, la notícia va córrer ràpidament pels carrers de Laufen, un municipi de poc més de 5.000 habitants a prop de Basilea, a Suïssa. Acabava de morir Emil Wilhelm Richterich, un dels fills predilectes del poble. Era una persona profundament arrelada al veïnat: havia estat forner i confiter, regidor municipal, president de la residència d’avis i mecenes d’art contemporani. Ara bé, sobretot, era el fundador de la indústria més pròspera de la vall: Richterich & Compagnie Laufen. És probable que aquest nom no et digui res, però si agafes les dues primeres lletres de cada paraula i les ajuntes, se't revelarà una de les marques de caramels més famoses del món, també a Catalunya: Ricola.

Avui, Ricola és un grup que factura prop de 440 milions d’euros anuals, exporta a més de cinquanta països i produeix 7.000 milions de caramels cada any. Dona feina a més de 400 persones i treballa amb un centenar llarg d’explotacions agrícoles suïsses que cultiven les tretze herbes que protagonitzen les fórmules de cada caramel. Tot continua fabricant-se a Laufen, el mateix poble on va néixer el seu fundador. Però, concretament, com s’ho va fer un forner d’un petit municipi suís per convertir la confiteria local en una marca global?

La troballa de les herbes

Richterich havia nascut el 2 de febrer de 1901 a Laufen. No provenia de cap nissaga industrial, sinó més aviat d'un entorn modest: era fill d’un conserge escolar. Va estudiar primària i secundària al poble i s’hi va formar com a forner. Després va completar l’aprenentatge de confiter i va passar temporades a Lausana i Zuric, dues ciutats que li van permetre ampliar horitzons i perfeccionar l’ofici.

El 1930, amb 29 anys, va comprar una petita fleca al seu municipi natal i la va reconvertir en una confiteria: Richterich & Co. De primeres, hi elaborava dolços populars, però l'estiu de 1940, quan ja tenia el negoci arrencat, va fer el pas clau. Va començar a experimentar amb plantes aromàtiques alpines. No era metge ni farmacèutic, però coneixia bé les propietats tradicionals de moltes herbes que creixien a les muntanyes del seu entorn. En va seleccionar tretze: saüc, malví, malva, menta, sàlvia, farigola, milfulles, plantatge, prímula, pimpinella, marrubí blanc, verònica i peu de lleó.

La seva intuïció no era crear un medicament, sinó un caramel diferent. S'imaginava un producte que combinés un sabor intens amb un toc de frescor i una certa sensació de benestar. Després de diverses proves, va aconseguir una barreja equilibrada que mantenia el gust vegetal sense resultar excessivament amarga. Aquell caramel d’herbes, tallat en forma de petit cub, es va convertir ràpidament en el producte estrella de la casa.

L'expansió de Ricola

Durant els anys cinquanta, el caramel d’herbes va començar a guanyar popularitat més enllà del municipi. No només es consumia com a dolç, sinó també dissolt en aigua calenta, perquè es convertia en una infusió aromàtica. La demanda va créixer i la petita confiteria es va veure obligada a ampliar instal·lacions.

El 1967, l’empresa va adoptar oficialment el nom de Ricola i va començar a exportar. Primer, a Alemanya i Itàlia; després, als anys setanta, a mercats més llunyans com Japó, Hong Kong, Singapur i els Estats Units. Aquell salt no va ser només geogràfic, sinó també industrial. A mesura que creixia la demanda, Ricola va automatitzar processos i va reforçar el control de qualitat. La fórmula continuava sent la mateixa, però la producció ja no tenia res d’artesanal.

Als anys vuitanta, la companyia va fer un altre moviment estratègic. Va aprofundir en la col·laboració amb agricultors de muntanya per garantir el cultiu natural de les seves herbes sota estàndards ecològics suïssos. El 1988, va llançar versions sense sucre dels seus caramels. Poc després va arribar el que potser va ser el seu gran cop de màrqueting: els anuncis televisius. Sota la batuta de la segona i la tercera generació del fundador, Ricola va continuar professionalitzant la gestió i invertint en la millora de les instal·lacions.

Avui, el 90% de la producció es destina a l’exportació i, malgrat això, tot continua fabricant-se a Laufen, el mateix lloc on, l’estiu de 1940, un forner va decidir barrejar tretze herbes alpines per crear un nou caramel.