El camp argentí, 'el graner del món', vol renéixer de la mà de Milei

Buenos AiresL’Argentina del segle XIX i principis del XX perviu en multitud d’imaginaris com la més pròspera i oberta al món que mai hagi existit: una potent indústria de gra i carn bovina, una ambiciosa xarxa ferroviària que connectava el camp amb el port de Buenos Aires i periòdiques onades migratòries que nodrien de mà d’obra un país que ho tenia tot per oferir van valdre a l’Argentina la fama del “graner del món”. La nostàlgia de l’abundància passada va ser una de les claus de la campanya del president, Javier Milei, que rememorava aquells anys gloriosos i reiterava que, encara avui, “l’Argentina és capaç de produir aliments per a més de 400 milions de persones” però que, des dels anys 40, el peronisme i les seves polítiques proteccionistes han anat sumint el camp en la decadència.

A principis de març Milei oferia un discurs davant d’empresaris agropecuaris a l’Expoagro, la fira anual del sector agrícola i ramader, el més important de l’economia argentina, amb el 19% del PIB: “La llibertat us permetrà tornar a ser el motor del creixement argentí”, deia vestit amb la seva jaqueta de cuir i havent saludat els màxims representants del sector amb càlides i informals abraçades.

“Hi ha una mica de mite i una mica de realitat en el concepte de l’Argentina com a graner del món”, diu en conversa amb l'Empreses Fernando de Nevares, productor agropecuari. Fernando és un de cinc germans propietaris d’una empresa familiar que fa producció agrícola extensiva: gira-sol, soja i blat de moro a l’estiu i blat i ordi a l’hivern, a més de cria ramadera. Ell i el germà amb qui gestiona l’empresa –els altres tres només en són accionistes– tenen 14 empleats fixos en dos terrenys a l’oest i al nord-oest de Buenos Aires, que sumen un total de 2.200 hectàrees.

De Nevares apunta que els impostos d’exportació –33% per la soja, 12% pel gra i 9% per la carn– i la intervenció estatal en el mercat canviari –el producte s’exporta en dòlars, però els empresaris cobren en pesos– són dos dels principals temes de preocupació entre professionals del sector. Fernando coneix bé la problemàtica perquè pertany a CREA, una organització d’empresaris agropecuaris que s’associen per trobar solucions conjuntes als problemes del camp. Reconeix que el costum a l’intervencionisme estatal genera cert vertigen davant del liberalisme extrem de Milei, però ell hi confia. "Crec que l’empresari mitjà sempre predicarà el «no m’ajudin, però deixin-me fer»", diu.

Hi ha visions encara més partidistes de l’assumpte: Ezequiel de Freijo és l’economista en cap de Sociedad Rural, la patronal que agrupa grans terratinents que exploten l’agricultura i la ramaderia a l’Argentina. Fundada el 1866, ha tingut històricament una forta influència en la política nacional, a més d’un xoc més o menys directe amb els governs de tall peronista. De Freijo explica com a finals de la dècada del 1960 l’Argentina encara exportava el 25% del total del comerç global de carn, “que avui en dia està en mans del Brasil”. Per què? Segons ell, per “una manca de polítiques estables i constants i una inconsistència macroeconòmica que desincentiva les inversions en un sector que requereix horitzons de, mínim, tres o quatre anys, des que neix la vaca fins que arriba al frigorífic”.

Curtterminisme, inestabilitat i inseguretat jurídica han postergat el potencial d’un sector que, per a ell, hauria d’estar blindat a l’Argentina: “De cop tenies un impost nou, una alteració del comerç, una prohibició de les exportacions i una separació de preus interns i preus internacionals”. L’expert opina fermament que el productor agropecuari ha estat discriminat els últims anys i celebra que el nou govern deixi de contenir els preus i retalli en despesa pública: “No hi ha cap altre camí per a l’Argentina que el de créixer productivament”.

Dissociació camp-ciutat

A la pregunta de com s’ha arribat fins aquí, De Freijo torna a apuntar cap al peronisme, que segons ell ha fomentat durant les últimes dècades la migració del camp a la ciutat, i ha generat grans àrees metropolitanes com la de Buenos Aires, on viuen uns 14 milions de persones, gairebé un terç del país. Això hauria deixat una Argentina despoblada, amb una superfície de 2,7 milions de quilòmetres quadrats –més de cinc vegades Espanya, amb una població total similar–. “Tot i que la majoria són persones que venen del camp, cada vegada tenen una percepció més difosa de la importància que té l’agro a les seves pròpies vides”, diu, i destaca la manca de dimensionament que, al seu criteri, va tenir la sequera del 2023, la més greu dels últims 100 anys, que va suposar pèrdues de gairebé la meitat dels dòlars que ingressen al país a través de l’agroindústria.

“Els països acostumen a parlar de les seves riqueses, mentre que la ciutat de Buenos Aires parla de la riquesa del camp argentí”, resumeix Federico Nordheimer, director de la immobiliària que porta el seu cognom i que gestiona la compravenda de terrenys a l’Argentina, l’Uruguai, el Paraguai i Bolívia. L’empresari defensa que “el camp argentí és una cosa única al món per produir: la planícia de la pampa humida, junt amb el seu clima temperat, sense neu, i la qualitat de la terra, fan una combinació excepcional”. Coincideix en el fet que el sector agropecuari ha estat fortament castigat per la política, però en té una projecció, potser, més optimista: “L’Argentina sempre tindrà crisis, però sempre tindrà el camp”.