Així va fer l’Estat la guerra econòmica contra Catalunya

Barcelona“El rei és el cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’estat espanyol”. Així comença l’article 56 de la Constitució, el primer dels que es refereixen a la Corona. Només des d’una interpretació generosa de l’article es pot entendre la frenètica activitat a què es va lliurar el monarca durant els dies posteriors al referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

Felip VI va intervenir personalment en la setmana més convulsa que ha viscut l’economia catalana els últims anys, segons han confirmat diverses fonts a l’ARA. El cap de l’Estat, el president Mariano Rajoy i la cúpula del seu govern van treballar aquells dies amb un objectiu comú, trucant a empresaris i directius per forçar una fugida d’empreses que servís de càstig econòmic contra un procés sobiranista que va arribar al seu punt àlgid quan les imatges de la repressió policial de l’1-O van donar la volta al món.

La decisió de l’Estat va ser contundent. Es va iniciar amb una retirada massiva dels comptes que tenien les administracions i les empreses públiques als bancs catalans. Va ser aleshores quan va començar una intensa activitat dels més alts representants de l’Estat, en alguns casos, i de persones que trucaven en nom seu, en d’altres. Objectiu: forçar CaixaBank i el Banc Sabadell a treure la seu de Catalunya.

Veus de primer nivell empresarial expliquen a l’ARA que els consten trucades entre Felip VI i Josep Oliu. Altres fonts indiquen que Isidre Fainé, president de La Caixa, primera accionista de CaixaBank, va mantenir una reunió aquella setmana a la qual van assistir Felip de Borbó i un molt selecte grup de grans empresaris de l’Íbex.

El primer objectiu d’aquesta operació d’estat era forçar el canvi de seu dels dos bancs catalans. Amb la fuga de dipòsits ja desencadenada (un terç de la qual, responsabilitat directa de l’Estat, com va avançar ahir l’ARA) i les accions en caiguda lliure, les dues entitats van arribar a la mateixa conclusió: no s’hi podien oposar. Entre CaixaBank i el Sabadell hi va haver moviments coordinats (el dimecres 4 d’octubre van informar de la decisió Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i els presidents de l’ANC i d’Òmnium), però la sincronització no podia ser plena: el Sabadell podia canviar la seu amb una simple reunió del consell -cosa que va fer l’endemà, dia 5- gràcies a un canvi legal introduït a l’última junta d’accionistes. El protocol d’emergència era conegut al banc, però no va ser fins a aquella setmana que Oliu es va convèncer de fer el pas. Fonts financeres sostenen que el president del banc va ser “la persona a qui més li va doldre la decisió”. Durant aquells dies, una persona recorda haver-lo vist al banc amb els ulls entelats. També indiquen que al consell la persona que va expressar més dubtes respecte al canvi de seu va ser el secretari, Miquel Roca. Amb tot, el trasllat es va produir en poques hores. Però per a CaixaBank era més difícil. L’antiga caixa d’estalvis necessitava forçosament convocar una assemblea general d’accionistes que avalés el trasllat de la seu i això li exigia un temps que no tenia. I l’alternativa va ser recórrer al govern espanyol. Fonts de CaixaBank han negat tant l’existència de la reunió entre Fainé i el rei com que l’entitat instés l’aprovació del decret per part de la Moncloa.

LA RELACIÓ ENTRE Fainé i Rajoy ja estava trencada abans de l’1-O, fins al punt que el president espanyol no li agafava el telèfon aquells dies. Així, el financer català va trucar a l’aleshores ministre d’Economia, Luis de Guindos. L’ara vicepresident del BCE va traslladar la qüestió a Rajoy, que, abans de donar-hi llum verda, la va pactar amb el PSOE i Ciutadans. CaixaBank va negociar els detalls del decret llei amb Guindos i Jorge Moragas, cap de gabinet de Rajoy. El dijous dia 5, mentre el Sabadell tancava la decisió, CaixaBank continuava esperant el decret.

La primera entitat catalana es va trobar amb un problema afegit aquella setmana en què l’ establishment estatal va posar-li la proa: dilluns mig miler de treballadors van tallar la Diagonal en protesta contra la violència policial. I, segons diferents fonts, les imatges de la protesta van multiplicar les pressions contra el gran banc català.

Lluny de ser unànime, la decisió de CaixaBank va generar discrepàncies internes. Entre els que es van oposar a la decisió de treure la seu de Catalunya hi havia el president de l’entitat, Jordi Gual, segons ha sabut l’ARA. “Va ser una reunió calenta, intensa, per prendre una decisió que no feia il·lusió a cap empleat”, apunten les fonts consultades. Finalment es va decidir traslladar la seu fora de Catalunya per primer cop en la seva centenària història. I malgrat la discrepància de Gual, el pes de La Caixa, primer accionista, es va imposar i el canvi va ser un fet.

Banc Sabadell i CaixaBank ja havien fet el pas i la jugada orquestrada per la Moncloa començava a prendre cos. Faltava un actor clau: la resta de l’imponent grup empresarial de La Caixa. Les múltiples fonts consultades per aquest diari discrepen en la seva versió del que va passar. Una versió molt estesa entre l’empresariat català és que la sortida de totes les empreses de La Caixa va ser el preu que Guindos i Moragas van imposar per promoure el decret que permetia traslladar el banc. I que, per això, a CaixaBank la van seguir (els dies següents, amb més ressò mediàtic) La Caixa, Gas Natural, Criteria, Aigües de Barcelona, Abertis i Cellnex amb escassa oposició als consells. Només es va quedar Saba, que no cotitza a borsa.

Però hi ha una altra versió. “No va ser una contrapartida: La Caixa té una pell molt sensible i no li calen peticions explícites; Fainé decideix la sortida de totes les seus perquè vol, perquè està convençut que, amb Junts pel Sí i la CUP, Catalunya s’independitzarà i tot anirà cap al desastre”, apunten aquestes veus. “A Fainé el convencen que hi haurà DUI, tot i que setmanes abans li deien que no; ho decideix per prudència i perquè de passada quedava bé a Madrid”, apunta una altra veu. Amb un canvi de seu s’assegurava més estabilitat jurídica, aprofitava l’ocasió per pressionar els partits independentistes i es congraciava amb l’Estat.

Per què s'havia de congraciar CaixaBank amb Madrid? Perquè hi havia la percepció que si el procés sobiranista havia arribat fins aquí era perquè La Caixa i els grans empresaris no ho havien evitat. “Hi ha una cúpula de poder, que són 2.000 persones, no més, que troben normal manar sobre els diaris, les empreses i els ciutadans”, explica un destacat directiu de l’Íbex-35. “Aquests 2.000 comencen pel rei, que sempre intervé per sota la taula i és el primer que creu que el Procés ha arribat fins aquí perquè La Caixa i el Sabadell no han fet el que tocava”, diu.

Les pressions de la cúpula de l’Estat als bancs catalans són habituals, i un bon exemple és la manera com es va teledirigir el comunicat de la banca previ a les eleccions del 27 de setembre del 2015. Aquest nucli del poder madrileny ambiciona des de fa anys un posicionament explícit de Fainé i Oliu contra la independència i, al seu entendre, això no s’ha donat. Fonts empresarials catalanes recorden que en cercles de Madrid, “figures com Joan Rosell [president de la CEOE] i Joaquim Gay de Montellà [president de Foment del Treball] són vistes gairebé com independentistes”. Aquesta etiqueta, que no lliga ni remotament amb la realitat, també l’arrosseguen les dues entitats financeres. “Si no canviaves la seu semblava que eres independentista”, diu un directiu.

Per afegir dramatisme a la situació, els bancs catalans es van enfrontar aquells dies a una nova amenaça. És el que en l’entorn del banc de l’estrella es coneix com l’ ¡A por ellos! financer. La setmana del 2 d’octubre es va llançar una fortíssima campanya de captació comercial dels grans comptes que havien abandonat el Sabadell i CaixaBank. Amb un protagonista destacat: el Banco Santander.

Diferents fonts financeres apunten que el banc d’Ana Botín, a diferència del BBVA, es va abocar a captar aquests nous clients esprement el clima de por d’un eventual cataclisme a Catalunya. El zel i la hiperactivitat amb què el banc vermell va dur a terme aquesta operació va propiciar, fins i tot, queixes formals dels bancs catalans. Qui va rebre aquests retrets va ser el conseller delegat, José Antonio Álvarez, que es va espolsar les culpes i va assenyalar el seu sottogoverno com a responsable de l’ ¡A por ellos! financer. Es dona la circumstància que Álvarez ha estat substituït fa només deu dies del seu càrrec de conseller delegat del primer banc espanyol pels problemes que experimenta l’entitat a Espanya. Aquest diari ha pogut saber que la destitució va ser rebuda als despatxos nobles de CaixaBank i el Sabadell amb una alegria poc dissimulada.

El balanç de danys vuit dies després de l’1-O era imponent. El dia 9 totes les empreses catalanes de l’Íbex-35 menys una havien anunciat que traslladaven la seu fora de Catalunya (el Sabadell, les del grup La Caixa i també Colonial). L’impacte psicològic era enorme, en part també per la barreja d’entusiasme i de catastrofisme amb què la majoria de mitjans amb seu a Madrid abordaven la qüestió. I només Grifols, amb un 95% del negoci fora d’Espanya, va decidir mantenir la seu a Catalunya.

Per explicar el que s’estava desencadenant n’hi ha que parle d’efecte dòmino. Potser seria més precís referir-se a una bola de neu. Però malgrat que ja començava a rodar i a tenir considerables dimensions, la invisible mà que impulsava aquesta bola en volia més.

CALIA UN ALTRE cop d’efecte. I això passava per les multinacionals. En concret, per una: Seat, bandera de l’economia catalana, de capital alemany i primera empresa de Catalunya en nombre de treballadors, amb més de 13.000 empleats. Matías Carnero, president del comitè d’empresa, explica que després que se sabés l’adeu dels bancs, Luca de Meo va convocar un comitè de crisi en què va deixar clar el seu criteri: “Seat s’havia de mantenir neutral”.

Aquells dies diferents ministeris, i també la Generalitat, pressionaven Seat per saber si mantindria la seu. “A tots els deia el mateix: deixeu-nos fer cotxes!” El comitè de crisi es reunia cada dia, va estudiar escenaris possibles -entre els quals hi havia un increment de la repressió policial-, i a la plantilla se li va comunicar que tot continuaria igual si no hi havia cap canvi legal. Però el dia 12 les coses van canviar. Durant l’acte del Dia de la Hispanitat a Madrid, un emissari de la Casa del Rei va transmetre a “un directiu de Seat” la preocupació de la Corona. “L’endemà ens assabentem que ja s’havien traslladat a De Meo les preguntes que havia fet la Casa del Rei”, rememora Carnero.

Tot i que ningú ha explicat fins ara qui va fer el paper de corretja de transmissió, diverses fonts recorden que entre els convidats a la celebració del 12 d’octubre hi havia l’expolític i empresari Josep Piqué, membre del consell d’administració de Seat. Fos com fos, De Meo va resistir també la pressió de la monarquia i Seat va mantenir la seu a Catalunya. Aquell mes es va saldar amb nervis i amb un canvi a l’agenda: es va haver d’ajornar la presentació mundial del Seat Tarraco, el primer model de la marca amb un nom català.

L’últim trofeu de caça que quedava era la resta de multinacionals amb seu a Catalunya. “Aquí hi va tenir un paper el rei, perquè a les multinacionals no hi arriben els ministres”, assegura una font coneixedora dels fets. Hi ha coincidència en la percepció que Felip VI es va implicar personalment a fer trucades a empreses estrangeres perquè traslladessin la seu fora de Catalunya.

Consultada per aquest diari, la Casa del Rei no nega les acusacions. “El que fa el rei en la seva agenda privada no ho expliquem”, declara un portaveu. Respecte a les trucades, és clar: “Sempre fa coses d’aquestes”. I afegeix: “La seva missió no comença i s’acaba en els actes i les audiències on hi ha fotos”.

L’agenda pública del rei també dona pistes: el 2014 va fer 14 actes la primera quinzena d’octubre, el 2015 va mantenir la xifra, el 2016 va tenir 6 actes oficials i l’any passat només 2: el polèmic discurs del dia 3 i la desfilada del 12 d’octubre.

Com reflexiona un directiu, la pressió del rei sobre les multinacionals no va tenir gaire èxit. “La majoria van decidir quedar-se a Catalunya, per respecte a la seva gent, als seus treballadors”, explica. En opinió seva, i tal com els fets acabarien demostrant, “les pressions els rellisquen”. Diferents veus exposen que segurament hi va ajudar el Brexit. Ningú ignorava que l’adeu del Regne Unit a la Unió Europea s’havia votat el juny del 2016 i que 16 mesos després no hi havia hagut cap ruptura traumàtica -i actualment el conflicte encara no s’ha resolt-. Això feia poc versemblant el suposat apocalipsi econòmic que estava a punt de produir-se a Catalunya. I això va motivar que els plans de contingència de moltes multinacionals continuessin guardats al calaix.

La negativa de les multinacionals va ser ferma malgrat que en algunes hi va haver pressions internes, amb consellers espanyols que van amenaçar de dimitir si no es treia la seu de Catalunya. Hi ha diferents versions sobre la sofisticació dels arguments que utilitzaven els partidaris de traslladar seus, especialment en empreses no financeres. Un dels més utilitzats van ser les al·lusions a la llei de transitorietat catalana, que suposadament obria la porta a una doble imposició fiscal, a la prohibició de traslladar seus d’empreses i a la nacionalització de determinats sectors, a més de la potestat del Govern de destituir presidents d’entitats financeres. Fonts jurídiques consultades per l’ARA constaten que aquesta polèmica llei no abordava tots aquests aspectes.

Sovint aquestes pressions les van fer ministres o membres del govern de menys rang. Persones que van rebre trucades coincideixen a apuntar que es tractava de “suggeriments” i missatges poc explícits. També hi va haver trucades menys delicades. Clients d’empreses catalanes que, quan trucaven al proveïdor, el convidaven a canviar de seu. Hi ha un cas eloqüent: un directiu d’El Corte Inglés va parlar amb un proveïdor català. En rebre una resposta negativa a la pregunta de si havien tret la seu de Catalunya, li va etzibar: “Tu sabràs”.

La pregunta sorgeix sola. ¿Què hi feien consellers i empreses del món privat instant altres agents del mercat a deixar Catalunya? En la resposta cal incloure un innegable component ideològic. Els empresaris i directius també tenen idees polítiques i, en aquest cas, amb la tensió a flor de pell, hi deien la seva. “Van voler vendre que això, si hi havia independència, seria un solar, els Monegres”, diu un veterà de l’Íbex. “I la sortida de seus socials és simbòlica, però té una forta càrrega política”, afegeix. “Hi havia ganes que tot plegat s’enfonsés”, apunta un altre alt directiu, que afegeix un diagnòstic pessimista: “Va ser una guerra econòmica, una guerra que es va iniciar amb l’opa de Gas Natural a Endesa i fins i tot abans”. Aquesta veu recorda el paper d’institucions tradicionalment tan innòcues com el Col·legi de Registradors. Habitualment poc actiu, aquells dies enviava una nota diària actualitzant el marcador d’empreses que havien traslladat la seu fora de Catalunya. “Portaven el casc posat”, diu. Aquesta veu no calla una altra reflexió de futur: “Tal com estan les coses, seria millor que a Catalunya ens centréssim en negocis no regulats, com per exemple la tecnologia i la moda”.

Entre les dotzenes de veus que han participat en aquest reportatge (i que ho han fet amb la condició de mantenir l’anonimat) també hi ha crítiques al paper de la Generalitat. Lamenten que el Govern no combatés els comentaris sobre la llei de transitorietat, critiquen que va actuar amb “lentitud”, que estava “desorientada” i que va deixar molt sols i amb pocs arguments els directius que defensaven mantenir la seu a Catalunya. I especialment per fer front a una acció tan coordinada i massiva com la que va llançar l’Estat. La visió més compartida és que la Generalitat no va donar resposta als empresaris i, de fet, el departament d’Economia va organitzar una reunió amb multinacionals per transmetre’ls tranquil·litat, però no es va produir.

L’actual consellera d’Empresa i llavors directora general, Àngels Chacón, assegura que si no van poder frenar la sortida de seus va ser en part pel decret llei que el govern espanyol va aprovar a petició de CaixaBank, i que van rebre “tota mena d’empreses”. “Vam passar un mes i mig com si fóssim a la UCI, amb horaris maratonians”, diu. Els directius lamenten, amb tot, que la Generalitat no va tenir una actitud proactiva per ajudar les empreses.

Les fonts consultades per elaborar aquest relat expliquen que entre els motius per treure les seus de Catalunya hi havia molt més que raons (fonamentades o no) de protegir el negoci. Per exemple, per a un directiu és fiscalment més avantatjós tributar a Madrid que a Catalunya, on l’IRPF és més elevat. En l’argumentari també s’esmentava el convenciment que les empreses amb seu a Madrid reben menys inspeccions fiscals que les que son a Catalunya. “Alguns van aprofitar l’avinentesa per traslladar la seu i així acabar pagant menys impostos”, diu el president d’una empresa de l’Íbex. I un altre factor clau va ser el seguidisme: tothom ho feia i canviar de seu era ràpid, tenia un cost ínfim i et protegia contra els riscos dels quals advertia l’Estat (sortida de l’euro, aranzels, ensorrament econòmic...).

El balanç de tot plegat és impactant. Entre 3.449 i 4.422 empreses, segons la font que es consulti, han traslladat la seu social de Catalunya des de l’octubre del 2017. Va ser una veritable estampida. I com en tota estampida, en aquest cas hi va haver una primera persona que va arrencar a córrer i, també,algú que va forçar aquesta reacció.