L’home que hi va deixar la vida per construir la línia Barcelona-Mataró

El 1969 entrava en servei el tram d’autopista que havia d’unir la ciutat costanera de Mataró amb Barcelona, just 121 anys després que una altra innovació hagués connectat les dues capitals. Si al darrere de les autopistes hi havia el banquer Josep Ferrer-Bonsoms, el 1848 qui va empènyer amb totes les forces perquè el ferrocarril s’obrís pas va ser el mataroní Miquel Biada, que estava convençut de la necessitat d’aquesta infraestructura per vertebrar el territori. Com veurem més endavant, en la implantació del tren Biada hi va deixar la vida... literalment.

Però la seva història com a emprenedor comença molt abans, en plena joventut. Durant l’ocupació francesa del país, cap al 1808, va prendre la decisió d’abandonar el seu Mataró natal per embarcar-se cap a Amèrica, a la recerca de fortuna. Es va establir a Veneçuela dedicat a les activitats del comerç marítim, a través de la distribució de productes colonials a Espanya. I si havia marxat de Catalunya fugint d’un conflicte bèl·lic, allà se’n va trobar un altre: la guerra d’independència de la colònia hispana. Va triar el bàndol espanyol fins al punt de donar suport logístic a les seves tropes, una decisió que acabaria tenint un impacte directe al seu compte d’explotació perquè, poc després de l’armistici amb Espanya (1820), es va haver d’exiliar i deixar enrere una bona part de la fortuna. La nova destinació va ser Cuba, on va reconstruir el seu imperi comercial basant-se en el transport de mercaderies i la banca. Allà va formar part de la comissió que va impulsar la construcció del ferrocarril que havia de vertebrar els principals territoris productors de l’illa i unir-los a l’Havana, un dels epicentres de l’economia cubana. Gràcies al finançament de capitals britànics, la línia es va poder inaugurar el 1837 i es va convertir en el primer tram de ferrocarril existent a tot Hispanoamèrica i a Espanya.

Quan el 1840 Biada va tornar a Mataró, la idea del ferrocarril la duia ben endins, de manera que quan les circumstàncies fossin propícies intentaria implantar-lo a Catalunya. Des del 1829 l’estat espanyol havia atorgat llicències per construir ferrocarrils, però cap promotor se n’havia sortit. Mentre madurava la idea, va invertir el seu patrimoni repatriat d’Amèrica en negocis de mineria, filatures de cotó i transport marítim, a més d’adquirir immobles i finques. Els intents de Biada per engegar el projecte de línia fèrria van topar amb la dificultat per trobar finançament, un problema que es va començar a esvair quan va establir relació amb Josep Maria Roca Cabanas, un català instal·lat a Londres amb els contactes necessaris per aixecar capital. El 1845, amb els diners dels inversors sota el braç, Roca va anar a veure el govern espanyol i va obtenir la llicència de l’anomenada Gran Compañía Española del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró y viceversa. Semblava que la cosa més difícil ja s’havia aconseguit, però no va ser així, perquè l’execució del projecte va resultar molt més complicada del que es podia esperar. Per exemple, pels sabotatges a què era sotmesa la infraestructura durant la construcció a mans dels contraris a aquesta innovació tecnològica. Durant els anys entre l’aprovació del projecte i la inauguració, Biada va esdevenir-ne l’alma mater, transmetent seguretat als accionistes quan tenien la sensació que tot plegat anava de mal borràs. Segons alguns cronistes, una activitat tan intensa -que probablement incloïa vigilàncies nocturnes a les instal·lacions- va acabar passant factura a la salut de Biada, que va morir d’una pneumònia mesos abans de la solemne inauguració de la línia que unia Mataró amb Barcelona. El seu nebot Onofre Biada va prendre el relleu en la direcció del projecte.

El tren, innovació arribada a mitjans segle XIX, semblava esllanguir-se amb la competència de l’aviació comercial, sorgida cent anys més tard, però l’aparició de l’alta velocitat ha tornat a capgirar-ho tot fins al punt que el tren torna a ser considerat ara un mitjà de transport de futur. Avui, a Biada se’l recorda amb l’institut d’educació secundària mataroní que duu el seu nom i amb un grapat de carrers que l’homenatgen en localitats com Mataró, Argentona, Cabrera, Pineda i Sant Fost.