Josep Bonaplata, l'home a qui Catalunya deu la seva industrialització

Avui dia, la cantonada del carrer Tallers, de Barcelona, amb Valdonzella és un formiguer de gent d’infinites nacionalitats: expats amb ordinadors portàtils treballant a les terrasses, turistes vagarejant, immigrants d’arreu buscant-se la vida i alguns catalans que fan el trajecte cap a les seves feines. Si poguéssim fer servir una màquina del temps i viatjar dos segles enrere, fins al 1835, el panorama canviaria molt, perquè ens trobaríem enmig d’una de les revoltes més dures que ha viscut la capital catalana i en què es van aplegar diverses sensibilitats, des d’anticlericals fins a luddites. En aquell lloc de la ciutat es va produir el punt àlgid de la bullanga d’aquell any, perquè uns incontrolats van calar foc a la fàbrica Bonaplata, Vilaregut, Rull i Companyia, més coneguda com el Vapor Bonaplata. La importància d’aquella fàbrica rau en el fet que va ser la primera del país a funcionar gràcies a les màquines de vapor, i això no és poca cosa: com veurem, va marcar un canvi d’era.

La situació aquell any era molt tensa a Catalunya, amb la Primera Guerra Carlina com a focus d’atenció que condicionava la vida de tothom. Però enmig de les dificultats també sorgien emprenedors, i així va ser com Josep Bonaplata i els seus socis van ser pioners en la indústria catalana dels teixits. Com que els telers se’ls fabricaven ells mateixos, també hi havia espai per a la metal·lúrgia. Però només un parell d'anys després d’aquell novembre del 1833 en què es va posar en funcionament la factoria –que donava feina a uns 700 treballadors– es va produir la revolta que comentàvem i la fàbrica va ser reduïda a cendres.

Las primeres experiències de Bonaplata en el món tèxtil van ser de ben jove, quan treballava al taller del seu pare, fabricant d’indianes. L’explotació familiar va arribar a situar-se al top ten de la ciutat de Barcelona, en un sector especialment competit. Com que, un cop mort el pare, el negoci va passar a mans del germà gran, el jove Bonaplata se’n va anar de casa, es va instal·lar a Sallent (Bages) amb un soci local i va començar a fer servir telers mecànics per al filat del cotó. Per altra banda, l’hereu, Salvador Bonaplata, va fer créixer el negoci de la família i va arribar a ser prou important com per presidir la influent Comissió de Fàbriques. A més, va finançar el seu germà Josep quan es va constituir el Vapor Bonaplata. Per cert, el gendre de Salvador Bonaplata va ser Valentí Esparó, de qui temps enrere vam parlar com a fundador de la Maquinista Terrestre y Marítima, empresa clau del món industrial català.

La gran revelació per a Josep Bonaplata va arribar el 1830, quan viatjant per Europa juntament amb el seu futur soci Joan Rull van descobrir els avenços tècnics de la indústria tèxtil britànica. Com que en aquells moments les importacions de tecnologia estrangera eren molt difícils, van parlar amb els ambaixadors espanyols a Londres i París per mirar de suavitzar les barreres. Fruit de les gestions que Bonaplata va dur a terme, primer va aconseguir llicència per importar maquinària estrangera i després per adquirir matèries primeres per fabricar els telers mecànics. A més, el ministeri d’Hisenda espanyol li va concedir una subvenció important. La idea inicial i que agradava tant a les autoritats estatals era que la fàbrica s’instal·lés a Astúries o a Galícia, però d’alguna manera Bonaplata es va lliurar d’aquesta obligació i va muntar la fàbrica a Barcelona, al carrer Tallers, com hem vist de bon començament. Els socis principals de l’emprenedor van ser el ja esmentat Rull i Joan Vilaregut, i, a més, van obtenir suport financer de Gaspar Remisa, de qui ja hem parlat en alguna ocasió. Per fer-nos una idea de la importància cabdal del Vapor Bonaplata a la història del país hem de saber que l’inici de les seves operacions marca el començament de l’era industrial a Catalunya.

Com hem dit abans, la fàbrica només va funcionar a ple rendiment durant menys de dos anys, i després de la seva destrucció Bonaplata va enfocar d’una manera diferent les seves inversions. Va canviar la indústria, força arriscada com hem vist, per activitats en què podia preservar el seu patrimoni. Primer va ser una finca rústica al Camp del Túria, que va modernitzar i va fer més rendible. Després va invertir en la Companyia del Canal de Tamarit, un projecte de transvasament entre l'Aragó i Catalunya que va acabar en un fracàs sonor.

Durant anys, Bonaplata va litigar amb l’Estat per aconseguir una indemnització per la destrucció del Vapor Bonaplata, atès que considerava que els disturbis eren fruit de la manca de control públic dels diferents governs. Al final, el 1837, va acordar renunciar a la indemnització a canvi de rebre ajudes per erigir una gran foneria a Madrid. El nou negoci el va muntar amb els seus germans, amb la participació fugaç també d’un soci anglès, però el seu estat de salut ja era precari per problemes respiratoris, de manera que el 1843 es va intentar retirar a la finca del Camp del Túria, però poc abans d’arribar-hi va morir víctima d’un atac d’asma.