Ignacio Coll, l’home hòlding

Hi va haver una època en aquest país que els empresaris no estaven reclosos en un sector determinat de l’economia sinó que estenien els seus tentacles cap a una diversitat de negocis i de càrrecs avui difícilment imaginable. Un cas paradigmàtic d’aquestes dinàmiques va ser Ignacio Coll, que des d’un negoci tèxtil va arribar a posar els peus en una àmplia panòplia d’activitats, que van des de la cervesa fins al petroli, passant per la banca i els ferrocarrils.

El naixement a Sevilla d’aquest català tan rellevant va ser fruit d’una estada passatgera a la capital andalusa dels seus pares, també empresaris. La diversificació dins del tèxtil (de la llana a la filatura de l’estam, tradicionalment copat per firmes estrangeres) va significar un assaig per al que vindria després.

El 1893 la família ho va intentar amb la Compañía de Cerillas y Fósforos, de la qual Ignacio Coll seria gerent, però van acabar abandonant el negoci. El que funcionaria més bé seria la cervesera La Bohemia, de la qual era accionista i que el 1910 es va fusionar amb altres marques (sobretot amb la fundada el 1876 per August K. Damm i Josef Damm) per crear la S.A. Damm.

A principis de la dècada del 1910, Coll va posar un peu en el negoci ferroviari, gràcies a un primer projecte que travessava el Matarranya, i amb els mateixos socis va intentar invertir en generació elèctrica a partir de l’adquisició de diversos salts d’aigua a la zona del Delta, però en aquest cas el propòsit no el va poder complir. Amb el canvi de segle es va casar amb Maria Castell, filla dels marquesos de Vilanova i la Geltrú, i van estrenar una casa que l’arquitecte Graner els va construir al xamfrà de Gran Via amb Rocafort. Més tard es traslladarien a una mansió a l’avinguda Tibidado.

L’any 1919 va rebre la Gran Creu d’Isabel la Catòlica, que és el segon grau d’aquesta distinció creada el 1815 amb la finalitat de “premiar la lealtad acrisolada y los méritos contraídos en favor de la prosperidad de aquellos territorios ”.

El 1918 el trobem com a president de la firma Construcciones y Pavimentos, propietat de la família Miró Trepat, i que va ser pionera al país en l’ús del formigó armat. Quan el Banco Urquijo va fundar la seva filial a Catalunya, l’any 1919, van recórrer a ell per al consell d’administració, on va coincidir amb personatges com Damià Mateu i Santiago Trias Romeu. La capacitat per acumular càrrecs es va intensificar en les dues dècades següents, perquè va ser escollit vicepresident del Banco Hispano Colonial (1929), conseller de l’asseguradora La Equitativa, president de la Sociedad General de Aguas de Barcelona (el que més tard seria Agbar) i president de la Compañía Española de Electricidad y Gas Lebón (una firma fundada el 1923 pel Banco Hispano Colonial i altres entitats financeres per competir amb Catalana de Gas, la companyia líder).

A la segona meitat de la dècada dels anys vint va ser també membre del consell d’administració de l’empresa que explotava el monopoli petrolífer, la mítica Campsa.

Encara abans de la Guerra Civil tindria temps de ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, formant part de la quota dels principals contribuents. Però la seva presència en el càrrec va ser testimonial per diverses incompatibilitats amb els càrrecs que ocupava al sector privat.

Quan va tornar a Catalunya després de la guerra, encara va ser conseller del Banc d’Espanya a Barcelona, un càrrec que compartia amb alguns dels sospitosos habituals dels cercles de poder: Miquel Mateu Pla, Santiago Trias Romeu i Juan Claudio Güell.

El 27 de febrer del 1943, la seva avançada edat i una salut precària ja no li van permetre de presidir la junta general d’accionistes del Banco Hispano Colonial. Pocs mesos després li arribaria la mort, que va ser glossada amb generosos obituaris a la premsa. Amb aquesta activitat tan frenètica en el món empresarial no és estrany que Ignacio Coll hagi estat inclòs en el cànon dels cent principals empresaris de l’Estat del segle XX.