L’enginyer que va passar d’assessor als EUA a alcalde de Barcelona
Enric Masó Vázquez, després d’anys de carrera als Estats Units, va fundar la firma CECSA, que va participar en la creació del satèl·lit Intelsat IV
¿És possible que el fill d’una botiguera de Gràcia i d’un mecànic acabi treballant en el sector de la tecnologia armamentista dels Estats Units? És ben improbable, però Enric Masó havia nascut per superar reptes i explorar nous territoris, i la col·laboració amb la Hughes Aircraft Company va ser una de les seves ocupacions pels volts dels anys setanta. La Hughes AC era una de les grans companyies aeroespacials dels americans, habitual contractista del departament de Defensa i que havia sigut fundada el 1932 per Howard Hughes, el llegendari.
La història d’Enric Masó havia començat el 1924, al venir al món a la trepidant Barcelona de l’època, i va estar marcada per l’ascens obsessiu i continuat. Es va fer enginyer a la Universitat de Barcelona, on també es va treure el doctorat. En la seva època d’estudiant va ocupar diversos càrrecs, entre els quals al comitè executiu d’un congrés internacional d’estudiants que es va celebrar el 1945, en què, per cert, va dissenyar i instal·lar un sistema de traducció simultània pioner al món.
El punt d'inflexió definitiu va arribar el 1949, al viatjar als EUA per fer tres mesos de pràctiques. Quan va veure les possibilitats que oferia aquell país per als enginyers en comparació amb l’Espanya de la postguerra, va fer mans i mànigues per allargar l’estada. Va matricular-se a la universitat i va acabar obtenint una plaça de professor. Es va especialitzar en management, fins al punt de patentar un mètode de valoració de les relacions empresarials anomenat Masograph. El següent pas va ser establir-se com a consultor independent, feina amb què sovint cobrava els honoraris amb participacions a les empreses que assessorava. Però als anys cinquanta ja albirava un retorn a Espanya, de manera que el 1954 va signar un contracte d’assessorament amb l’INI, alhora que va començar a dissenyar les bases aèries de la península. Un episodi curiós va ser l’acord amb l’empresari del metall Miquel Mateu Pla per construir les antenes de la platja de Pals per a Radio Liberty, un projecte finançat per la CIA.
El 1962 va tornar definitivament a Espanya i va aconseguir la llicència per fabricar els televisors americans Emerson. Allò va ser l’embrió del seu gran somni electrònic, la firma CECSA (Compañía de Electrónica y Comunicaciones, SA). En els següents anys, les seves capacitats, així com el seu tarannà proper i simpàtic li van obrir moltes portes. Per exemple, va formar part del nucli fundador del Banc Industrial de Catalunya (1965) i un any després va estar al consell d’administració de la companyia Cervezas Barcelona.
Els seus majors èxits a aquesta banda de l’Atlàntic estaven a punt d’arribar. El 1968 la firma CECSA va prendre part en la fabricació de diverses peces dels satèl·lits europeus Intelsat IV, tres anys després va ser nomenat president de CASA (companyia pública aeronàutica), va aconseguir un bon grapat de contractes amb aeroports espanyols per instal·lar-hi els sistemes de control aeri i el 1972 va ser nomenat president de l’Associació Internacional de Constructors de Material Aeroespacial. Fins i tot va ser escollit alcalde de Barcelona, en substitució de Josep Maria de Porcioles. El seu mandat va durar només dos anys pel terrabastall que va originar la decisió de no permetre que uns fons s’empressin per a l’ensenyament del català. Al final, del seu pas per l’alcaldia el que va quedar va ser el desbloqueig dels túnels de Collserola, un acord senzill atès que ell havia presidit Tabasa fins dies abans de ser alcalde.
Amb la crisi de finals dels setanta, CECSA no va complir les expectatives i va ser venuda a la Corporación Industrial Catalana que dirigia Pere Duran Farell. En aquell mateix període va entrar en el negoci hoteler, amb la compra dels dos establiments de més prestigi de Madrid, el Ritz i el Palace, i va tenir com a directiu del grup Jordi Robinat, conegut anys més tard per ser l’home de George Soros a Espanya. La seva presència a la primera línia es va diluint lentament al llarg dels vuitanta i noranta, però la seva fortuna no va deixar mai d’engreixar-se. La mort li va arribar el 2009, als vuitanta-cinc anys.
