El 13 de desembre del 2012 al saló de sessions de l’Ajuntament de Manresa s’hi respirava un ambient de resignació. Aquell dia, a les cadires on habitualment seuen els regidors i regidores del consistori, s’hi havien acomodat representants de diversos municipis del Bages, del Berguedà i del Solsonès. Hi celebraven un enrarit ple de l’anomenat Consorci Teledigital Bages-Berguedà-Solsonès, que havia de servir per posar punt final a l’intent fracassat de tirar endavant un canal públic de TDT que emetés a les tres comarques. Estava previst que portés el nom de BBS, però, després de pràcticament quatre anys de reunions, tot va quedar en no res: en aquella trobada els assistents van aprovar per unanimitat dissoldre l’ens. Però què va fallar?
Situem-nos a mitjans dels 2000. La Generalitat ja feia temps que s’estava preparant per l’esperat desplegament de la televisió digital arreu del país. L’apagada analògica, prevista per a l’abril del 2010, s’acostava i calia anar ordenant l’espectre radioelèctric. Així, el 2006, la Generalitat va anunciar la sortida a concessió de quatre llicències per aprofitar el canal 49 de la TDT, que corresponia a la demarcació del Bages, el Berguedà i el Solsonès. Seguint la llei, se’n va reservar una per a ús públic i tres més per a l’explotació d’actors privats. Per atendre les obligacions derivades de la concessió del canal públic, el 28 de juliol del 2009 es va crear el Consorci Teledigital Bages-Berguedà-Solsonès.
Es tractava d'una aposta contundent. L’ens, capitanejat per l’Ajuntament de Manresa, estava format per setze municipis de les tres comarques i els tres consells comarcals respectius. L’objectiu era clar: crear un canal públic de televisió de proximitat que tingués la informació municipal com a eix principal de la programació. Per fer-ho possible, cada ajuntament es va comprometre a abocar-hi 1.000 euros anuals, excepte Berga, Solsona i Sant Joan de Vilatorrada, que van pactar que n’aportarien 2.000. Manresa n’hi posaria 10.000. Però, malgrat tot, el projecte no va arribar a veure la llum. En anys de crisi econòmica, l’elevat cost que tindrien les emissions va fer que diversos municipis s’acabessin despenjant del carro i conduïssin, de retruc, el Consorci a la tomba.
“A Catalunya trobem molts casos com aquest”, explica Aida Martori, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona. El 2009, amb la data de la temuda apagada analògica cada cop més a prop, arreu del país havien començat a constituir-se consorcis entre diverses administracions per poder gestionar conjuntament els canals públics de televisió digital de proximitat que s’havien previst. “Se’n van arribar a crear més d’una trentena, dels quals tan sols onze van arribar a emetre”, explica Martori. La crisi econòmica, la manca d’un lideratge clar per part d’un municipi concret, la presència de governs municipals amb diferents colors polítics i l’existència d’altres canals de proximitat privats que ja feien una funció de servei públic van ser factors clau per acabar enterrant el projecte per sempre.
+ Detalls
La lliçó
“Els consorcis que han funcionat estan liderats per un municipi de més de 30.000 habitants, que ja havia tingut un canal de televisió en el món analògic i que ha sabut incorporar el canal dins un projecte més ampli, buscant sinergies amb vivers d’empreses o centres d’innovació”, explica Aida Martori, professora de la UAB.
