Alfonso Solans, l'aragonès que va inventar els matalassos Pikolin

Parc dels Prínceps (París), 10 de maig del 1995. En aquest estadi de la capital francesa dos equips lluiten per esdevenir campions de l’avui extinta Recopa d’Europa. Són el Reial Saragossa i l’Arsenal de Londres. Tot sembla indicar que el partit acabarà en empat i caldrà recórrer a una tanda de penals per decidir el campió, però quan el temps de pròrroga està a punt d’exhaurir-se, succeeix el més inesperat. El migcampista Nayim, un jugador format al Barça i que va oferir els seus millors anys al Tottenham i al mateix Saragossa, recupera la pilota uns pocs metres dins del terreny de joc dels anglesos i des d’allà mateix engalta un xut que es cola com un míssil a la porteria de David Seaman. No hi ha temps per a més: el Saragossa és campió. Enmig de la bogeria col·lectiva dels aragonesos, un home és especialment feliç. Als 61 anys veu com el club del qual és seguidor, president i propietari arriba al punt més àlgid de la seva història. Es tracta d’Alfonso Solans, en aquell moment un dels empresaris més coneguts de tot l’Aragó. La seva empresa tenia gran fama, perquè parlem del fabricant de matalassos Pikolin.

L’any 1948, encara enmig de la postguerra, Solans va tenir la pensada d’obrir una petita fàbrica de llits, en una ciutat que ja podia presumir de tenir una de les principals factories de somiers metàl·lics de l’Estat, la casa Numancia, que uns anys més tard passaria a dir-se Flex i a ser coneguda arreu. Les escasses set persones que treballaven inicialment a Pikolin –que encara no es deia així– havien de multiplicar-se per poder donar l'abast, fins al punt d’haver de demanar permís a la parròquia del barri per poder treballar també els diumenges.

Salt empresarial

El gran salt empresarial no va arribar fins a finals dels anys 50, quan es van associar amb el fabricant italià Permaflex per desenvolupar matalassos de molles, una evolució respecte al tradicional matalàs de llana que es produïa a Espanya. Diu la llegenda que el contacte entre Solans i els italians va ser a través d’un anunci que aquests van publicar a La Vanguardia. Un parell d’anys més tard, el 1959, és quan va aparèixer, ara sí, la marca Pikolin, que s’ha fet immensament popular.

També al llarg dels anys següents Solans comença a obrir noves fàbriques. El 1970 va estrenar un centre productiu a Madrid; i tres anys més tard, coincidint amb les noces d’argent del negoci, una factoria nova de trinca a Saragossa, que en aquell moment seria una de les més grans del món. La seva voluntat d’innovar en el món dels matalassos queda patent en les aparicions recurrents d’ençà del 1956 al Butlletí de la Propietat Industrial, on el seu nom queda sovint vinculat a idees innovadores transformades en productes. És en aquella època en què va sorgir un eslògan que ràpidament va quedar incorporat a la cultura popular dels espanyols: “A mi plin, yo duermo en Pikolin”. A la dècada dels 60, coincidint amb l’expansió del negoci, Solans va decidir posar un peu a la política, i entre el 1967 i el 1979 va ser regidor de l’Ajuntament de Saragossa.

Ja a la dècada dels 90 i coincidint amb els èxits del Reial Saragossa, la seva proverbial discreció el va salvar d’un tràngol que podria haver estat fatal. Segons sembla, el grup terrorista Grapo el tenia entre els seus objectius per dur a terme un segrest, però davant la impossibilitat de conèixer amb certesa l’adreça del seu domicili, els terroristes es van decantar per segrestar el propietari de l’asseguradora Previasa, Publio Cordón, amb el desenllaç ja prou conegut per tothom.

Per cert, després de la mort de Solans –que es va produir només un any després dels fets amb què obríem aquest text– tant l’empresa com el club de futbol van ser heretats pel seu fill. Si l’empresa ha continuat en expansió fins als nostres dies, no es pot dir el mateix del Reial Saragossa. D’ençà de la seva desaparició, va encetar un declivi que l’ha dut a perpetuar-se a la Segona Divisió, molt lluny dels èxits del passat i sempre amb el fantasma de l'extinció voleiant a prop. La propietat actual és de Joseph Oughourlian, màxim accionista del grup Prisa, i de Jorge Mas Santos, fill del conegut militant anticastrista Jorge Mas Canosa (aquesta família també són els amos de l’Inter de Miami). Abans el club aragonès havia passat per les mans de César Alierta, que va ser president de Telefónica.

Com dèiem, l’empresa familiar –ara gestionada per la tercera generació– no ha deixat de créixer i ara ja és una multinacional amb unes vendes per sobre dels 500 milions d’euros i uns 3.000 treballadors.