BarcelonaDes de fa uns dies l'ofensiva de l'oposició consisteix a parlar de l'existència d'un infern fiscal. El PP, que insisteix en la necessitat d'abaixar els impostos, utilitza darrerament el concepte amb freqüència. I és una expressió que el president del Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, que es tornarà a presentar per a un tercer mandat a les eleccions que ha convocat per al 18 de maig, va donar a conèixer durant la presentació del Llibre verd sobre la fiscalitat a Catalunya el 2024. Ell mateix la considera "encertada" i diu que perdura actualment.
Les dades macroeconòmiques comparatives, en canvi, revelen que probablement hi ha llocs amb més foc i calderes tributàries. La pressió fiscal a Espanya, és a dir, la porció del pastís que es mengen els impostos i cotitzacions socials, va suposar el 2024 el 37,3% de tota la riquesa generada al país (PIB). La mitjana de la Unió Europea (UE) va ser del 40,4%; la de la zona euro, del 40,8%. I hi ha països on aquesta variable pesa molt més que aquí: el 45,3% a França, el 40,9% a Alemanya o el 42,6% a Itàlia.
És veritat que tenim algun tribut, com el de patrimoni, que gairebé no està implantat a cap país més, però també és veritat que d'alguna manera s'han de finançar els principals serveis públics, com ara l'educació, la sanitat o els serveis socials. Aquells que tant reclamen baixades d'impostos o adaptar l'IRPF a la inflació (deflactar la tarifa) –una mesura que beneficia més qui més guanya– no defensen tant unes retallades selectives i menys costoses per a les arques públiques.
I una cosa encara més important. No ens plantegen què fer amb l'altra cara de la moneda, és a dir com finançar els serveis públics, una bona part dels quals recau a les autonomies, amb un model de finançament que cal reformar d'una vegada. Aquí hi ha camí encara per recórrer. La despesa pública sobre el PIB era el 2024 del 45,5%, davant una mitjana a la UE del 49,2%, del 49,4% a la zona euro, del 57,3% a França, del 49,4% a Alemanya o del 50,4% a Itàlia. Hi ha marge tant per ingressar com per gastar més i homologar-nos a les altres grans economies comunitàries. El repte és fer-ho de manera més efectiva i millor.
I aquells que se centren en les retallades d'impostos, especialment de les rendes més altes –com les anunciades per Donald Trump, el president d'uns EUA ofegats pel deute–, s'obliden o prefereixen no explicar com finançar els serveis públics, les carreteres o els hospitals. La raó, probablement, és que aposten perquè cadascú s'ho pagui de la seva butxaca.
