És necessari reobrir el debat territorial com a replantejament de país. Ras i curt: sabem que el territori, conjuntament amb la llengua i la cultura, són els principals actius del capital públic i identitari del nostre país.
Catalunya segueix encara un model borbònic en qüestió d'organització territorial, com tenen Espanya i França, model caracteritzat per una centralització administrativa que contrasta amb models més descentralitzats com l’alemany. En aquest país del centre d’Europa, existeixen molts trets atractius per prendre'l com a model d’organització administratiu i social. Per posar un exemple, les diferents regions (länder) gaudeixen d'una autonomia significativa, la qual cosa permet una gestió més adaptada a les necessitats locals.
Una altra realitat alemanya exemplar és la descentralització aplicada a l’extrem, que fa que, per exemple, el Tribunal Constitucional alemany estigui ubicat a Karlsruhe, i no a la capital, Berlín. Imagineu, per un moment, que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fos a Valls. Això reflectiria una distribució del poder i de les institucions que afavoriria l'equilibri territorial i promouria la interrelació entre les ciutats del país i, el que és el mateix, l’administració en xarxa.
Catalunya també és encara molt Barcelonocèntrica, i cada cop més. Seria bo implementar l’ideal de Catalunya-ciutat versus el Barcelona-país actual. Barcelona ha de creure’s que és la capital de Catalunya i actuar com a tal evitant la idea d’una ciutat tractora, moderna i global en un país absent. La unió de Catalunya amb Barcelona creant aquesta Catalunya-ciutat serviria per fer créixer exponencialment la força dels més de 8 milions d’habitants i 23 ciutats de més de 50.000 habitants. Però alhora sumaria tot el PIB català, tant primari com serveis i indústria, l’entramat universitari, els centres de recerca i tecnològics, les infraestructures de transport, així com tota la diversitat cultural, lúdica, turística i paisatgística d’arreu del país. Barcelona, la capital, actuant com a punta de llança d'un àmbit molt més ric: Catalunya.
El Barcelonès, amb una ocupació del 41% del conjunt català, assoleix el 44% de l’increment del VAB conjunt en els últims 10 anys, bàsicament en serveis, mentre que la resta del país, amb una ocupació del 59%, aconsegueix el 56% de l’increment de VAB. Potser per defecte professional m’agrada sempre ressaltar que la indústria aporta per cada ocupat un 40% més de valor que els serveis. Amb aquestes dades a la mà, podríem dir que Catalunya és un país dual, però realment és complementari.
Cap a una Catalunya enxarxada
El món econòmic i empresarial necessita infraestructures útils, no només de mobilitat, que també, sinó també digitals i socials. El bon concepte cap on hem de tendir és disposar de ciutats enxarxades, on es comparteixi i no es competeixi.
Si analitzem el país, cal ser conscients que hi ha quatre grans zones amb realitats econòmiques molt diferents: en primer lloc, una Barcelona de serveis i amb totes les institucions de govern, així com els òrgans de govern empresarials; una segona corona amb tota la capacitat industrial; una tercera plena d’activitat econòmica molt diversa, des del sector agroalimentari fins a la gran indústria química del Tarragonès i els arrossars del Delta de l'Ebre, passant per tota la zona turística de la Costa Brava i recollint tota la potència agrícola i ramadera de la plana de Lleida, i, finalment, una quarta corona ubicada als extrems de la Vall d’Aran i els Pirineus amb una gran potència en l'àmbit turístic i d’oci.
Sumant esforços per a la competitivitat
Sabem que cada una d'aquestes zones es defensa bé econòmicament, la societat civil està ben organitzada i es coordina correctament amb el sector públic. Un punt de partida, favorable. Però, ¿no seria més eficient que, en certs aspectes, hi hagués una planificació estratègicament pensada de forma global com a país? Ens cal mirada llarga, amb generositat en alguns moments per poder rebre'n d’altres. D'aquesta política d’agrupar i sumar en tindríem molts exemples, però potser seria un bon punt de partida començar per integrar les entitats empresarials (cambres de comerç territorials, patronals i organitzacions empresarials) o, tanmateix, integrar el món del coneixement (universitats, centres de recerca i d'innovació).
Si una cosa entén el món empresarial és la bondat de les economies d'escala. L'objectiu de Catalunya ha de ser planificar estratègicament i a llarg termini un país i una societat estructurada i equilibrada en l'àmbit econòmic i social. Per aconseguir-ho cal inversió en mobilitat, infraestructures socials i digitals en els territoris. Només amb aquesta mirada portarem Catalunya a ser un dels millors països del món. Us animo, doncs, a mirar el territori més enllà de Barcelona, a pensar i actuar en clau visionària i no presentista, en definitiva, a apostar per una Catalunya que ha de continuar parlant català, però que potser no li aniria malament agafar sistemàtiques i casuístiques organitzatives territorials del model dels lands alemanys.
