Trump i els 7,8 milions de persones que es quedaran sense cobertura sanitària

El 4 de juliol, mentre els Estats Units celebraven el Dia de la Independència, el president Donald Trump signava una nova llei que deixarà sense cobertura sanitària 7,8 milions de persones. La One Big Beautiful Bill Act, aprovada per un marge molt estret al Congrés (218 vots a favor i 214 en contra), conté més de mil pàgines i una llarga llista de reformes. D’entre totes, n’hi ha una que mereix una atenció especial: les restriccions al sistema públic de salut, especialment pel que fa als col·lectius més vulnerables.

Segons les estimacions de la Congressional Budget Office, tres disposicions clau de la nova legislació provocaran aquesta pèrdua massiva d’accés a la sanitat pública. D’una banda, 4,8 milions de persones quedaran excloses per no acreditar almenys 80 hores d’activitat laboral al mes, un requisit que s’introdueix com a condició per mantenir la cobertura. D’altra banda, la reducció dels recursos que reben els estats per finançar els seus programes mèdics afectarà greument 1,4 milions de persones que, per qüestions d’estatus migratori o de nacionalitat, rebien cobertura a través d’aquests programes estatals. A més, els canvis en els criteris d’elegibilitat i, sobretot, l’enduriment en la freqüència de les verificacions faran que 2,2 milions més perdin la seva assegurança abans d’hora. Com que algunes persones es veuran afectades per més d’una d’aquestes mesures, la suma total no és acumulativa, però el resultat global és igualment impactant.

Perdre l’accés al sistema públic de salut pot tenir conseqüències negatives per a qualsevol persona, però l’impacte és especialment dramàtic per a grups com els que engloben les persones amb discapacitat, les famílies que viuen per sota del llindar de pobresa o els immigrants. Per a ells, la pèrdua de cobertura no només implica un augment immediat de la despesa sanitària, sinó també una caiguda en l’ús dels serveis mèdics, amb les conseqüències que això té per a la salut física i mental. Les dades són clares: quan l’assistència mèdica deixa de ser gratuïta o accessible, una part important de la població directament n’evita l’ús.

Segons s’explica a la pàgina web de la Casa Blanca, l’objectiu del president Trump amb aquesta reforma és “enfortir el programa Medicaid, eliminar el malbaratament, el frau i els abusos i impedir que els immigrants il·legals tinguin accés a Medicaid”. Tanmateix, des del món acadèmic fa anys que sabem que vincular l’accés a la sanitat amb requisits laborals és una política ineficaç i amb efectes contraproduents. El juny del 2018 Arkansas va ser el primer estat a implementar aquest tipus de condició. En només sis mesos 17.000 persones van perdre la cobertura sanitària. Un any després investigadors de la Universitat Harvard publicaven un estudi comparatiu entre la població d’Arkansas i de tres estats similars –Kentucky, Louisiana i Texas–. Les conclusions eren contundents: el 95% de les persones que havien perdut la cobertura l’haurien d’haver mantingut, ja que complien els requisits laborals o bé podien acollir-se a una exempció.

Aquesta paradoxa s’explica per barreres administratives importants: moltes de les persones afectades desconeixen els canvis en la política, no tenen accés regular a internet per fer els tràmits requerits o pateixen alguna discapacitat que fa molt difícil demostrar el compliment de les condicions o el dret a una exempció. És a dir, no es tracta d’incompliment voluntari, sinó de dificultats reals per navegar pel sistema burocràtic. L’estudi també mostra que aquesta política no té cap efecte positiu ni en el percentatge de persones ocupades ni en el nombre d’hores treballades i, per tant, no compleix ni tan sols els objectius que, teòricament, la justifiquen.

Pel que fa a la població immigrant, ja hem pogut observar en el nostre propi entorn els efectes negatius d’excloure’ls de l’atenció sanitària pública. Com ja vaig explicar en un article anterior, restringir l’accés a la salut d’aquest col·lectiu comporta un augment de la mortalitat evitable.

Hi ha principis que haurien de quedar al marge de la polarització ideològica, i garantir l’accés universal a la sanitat n’és un. Quan l’evidència empírica demostra, de manera persistent, que mesures com aquestes generen exclusió i empitjoren tant les condicions de vida com els indicadors de salut de la població, és difícil defensar-les des de cap perspectiva política. La sanitat no hauria de ser un premi per treballar, sinó un dret per viure.