Tretze anys intentant fitxar bé

D’aquí poc faré tretze anys com a empresària i, com us podeu imaginar (i he relatat aquí), en aquest temps he fet gairebé de tot. Algunes coses les he fet bé, unes altres malament, però estic convençuda que una de les més importants ha estat formar equips. En aquesta carrera dec haver entrevistat cent persones i n’he escollit un bon grapat, però després de tant de temps és encara la funció que més insegura em fa sentir.

A més, cada cop soc més conscient que aquí hi ha el límit del que puc fer com a empresària: si fitxo bé puc tenir una gran empresa, si no el límit soc jo mateixa. Ara bé, com es fitxa bé? Diuen de Jeff Bezos que un cop va explicar que preferia entrevistar cinquanta persones i no contractar-ne cap que fer un mal fitxatge. Una variant d’aquest plantejament és la que diu: contracta lentament i acomiada ràpidament.

No és tan fàcil trobar persones afins i que vulguin treballar a la meva empresa: al mercat de talent on m’he de moure l’oferta és inferior a la demanda. Hi ha més feina que professionals que puguin fer-la. I si no pots pagar millor que els altres, és difícil.

Però si no pots fitxar Messi, potser pots trobar una jove promesa del futbol i ajudar-la a desenvolupar-se. En aquests anys n’he trobat alguns que farien suar la samarreta a Messi. Però darrerament he conegut joves talents que semblen estrelles. “Quin horari seria?”, “Vull teletreballar dues setmanes al mes” o “Quin és el sou?” són tres frases que m’han dit tres candidates acabades de graduar a la primera trucada sobre una feina fixa idònia amb la seva titulació.

Quan parlo amb head hunters o gent de recursos humans, em diuen que els valors de la gent més jove han canviat, que ja no busquen el que jo buscava (us recordo que en tinc quasi 40) i que ja no volen donar el que jo donava. I aleshores em pregunto: ¿canviem els objectius de les empreses per adaptar-nos a la nova generació o intentem que les següents recuperin (una mica) els del passat?