La transformació del model productiu
En economia, com en qualsevol altra àrea, els tòpics repetits de manera constant poden convertir-se en llocs comuns que acaben conformant l’opinió pública majoritària. Pel que fa a la qüestió recurrent del model productiu català, ha calat la idea que el país es des-industrialitza de manera imparable per convertir-se en una “fàbrica de turistes”, la qual cosa explicaria en bona part l’alentiment de la productivitat i l’estancament del nivell de vida dels catalans. Com tots els tòpics persistents, aquesta visió de les coses té una part de veritat, tot i que la realitat és molt més matisada. Una conseqüència particularment perjudicial dels tòpics és que aparten la mirada d’altres fets tant o més rellevants. En el cas que ens ocupa, ens amaguen algunes tendències de fons menys visibles, però no menys significatives.
Per desfer tòpics és suficient consultar les dades de comptabilitat anual que publica l'Idescat. L’any 2022, últim disponible en la sèrie estadística, l’hostaleria (hotels, bars i restaurants) aportava un 5,7% del PIB català, cinc dècimes per sota de l’any 2000 (6,2%). Pel costat de la demanda, el pes que representa el consum dels estrangers en el territori (una forma de copsar l’impacte econòmic del turisme estranger) havia passat de representar el 5,3% del PIB el 2000 al 6% el 2022. Un increment que no avala la transformació del conjunt del país en una “fàbrica de turistes”, tot i que les dades disponibles del 2024 i les previsions per al 2025 apunten a l’alça. Cal advertir que la xifra que usualment s’atribueix al turisme inclou, pel costat de l’oferta, l’impacte en altres sectors (comerç, transport i altres serveis vinculats), i pel costat de la demanda la despesa del turisme domèstic (unes tres quartes parts de l’estranger). Si en el cas de la indústria s’incloguessin els efectes d’arrossegament i multiplicadors sobre altres sectors el seu pes en el PIB també es duplicaria.
Pel que fa a la indústria, efectivament hi ha hagut un procés de desindustrialització, molt concentrat entre els anys 2000 i 2009, però a partir d’aquesta data el seu pes en el PIB s’estabilitza (l’any 2022 representava un 17,7%, un valor similar al dels anys 2010 i 2011). La indústria catalana actual és molt diferent de la que existia a principis de segle: és molt més productiva, està més internacionalitzada i hi han guanyat pes les activitats que aporten més valor afegit. En aquest procés el sector industrial ha anat augmentant la dotació de capital per lloc de treball, mantenint pràcticament el mateix nombre total de llocs equivalents a temps complet (487.000 el 2022 i 492.000 deu anys abans). El fet que l’ocupació en el conjunt de l’economia hagi augmentat fa que el pes de la població ocupada a la indústria sobre el total hagi disminuït (del 15,8% el 2012 al 14,0% el 2022). En canvi, a l’hostaleria s’ha mantingut relativament constant al llarg del mateix període (6,8% el 2012 i 6,9% el 2022).
Un altre tòpic és donar per descomptat que l’hostaleria és un sector molt poc productiu. La realitat és que, amb un valor afegit per lloc de treball equivalent a temps complet estimat en 63.791 euros el 2022, certament se situa per sota de la mitjana (70.838,5 euros), però supera amb escreix sectors amb una força de treball més qualificada i on es paguen sous superiors, com determinats serveis tècnics i professionals, l’educació o les activitats sanitàries. Cal tenir en compte que el valor afegit és la suma de les aportacions del treball i del capital, per la qual cosa la productivitat del treball en sectors que fan un ús intensiu de béns de capital (com la planta hotelera, per exemple) pot superar l’observada en activitats amb una força de treball més qualificada, però menys capitalitzada.
Una tendència de fons rellevant, una mica eclipsada del debat públic, és el pes creixent dels serveis avançats, intensius en coneixement i tecnologia, en l’ocupació total. Es tracta d’un conjunt d’activitats força heterogènies (serveis informàtics i de telecomunicacions, serveis financers, activitats professionals i consultoria, recerca i desenvolupament, educació) amb un denominador comú: es tracta d’activitats intensives en treball qualificat, amb remuneracions per sobre de la mitjana del conjunt de l’economia. Com la indústria i el turisme, molts d’aquests serveis són exportables, però a diferència de la indústria guanyen pes en l’ocupació total (del 12,6% l’any 2000 al 18,6% el 2022). A l’altre costat de la balança, també guanyen pes en l’ocupació un conjunt de serveis de baix valor afegit i remuneracions salarials molt inferiors a la mitjana (fonamentalment serveis auxiliars a les empreses i a les persones, que passen de l’11,0% el 2000 al 16,2% el 2022). Darrere d’aquest fet hi ha canvis importants en la divisió del treball, de manera que les empreses que operen en sectors de més valor afegit tendeixen cada vegada més a subcontractar determinades tasques amb menor valor afegit a empreses especialitzades. També hi ha canvis socials i demogràfics, com l’envelliment o la participació més gran de la dona en el mercat de treball, que generen més demanda de determinats serveis personals.
En conclusió: la imatge de conjunt que destaca de les fonts estadístiques és bastant més complexa que la que ens ofereix el tòpic. Més esperançadora en alguns aspectes, però també més preocupant en altres. La indústria manté el seu pes en el VAB i el que perd en l’ocupació total queda compensat per l’impuls dels serveis avançats, en molts casos amb salaris superiors. Durant les últimes dues dècades l’hostaleria ha mantingut un pes en el VAB relativament estable i molt inferior al que representen la indústria o els serveis avançats. El gruix de les activitats de baix valor afegit es concentra en determinats serveis auxiliars a les empreses i a les persones que creixen per sobre de la mitjana de l’economia, a conseqüència de canvis socials i organitzatius de llarg recorregut. La transformació del model productiu català dependrà críticament de la capacitat per expandir les activitats més intensives en coneixement i tecnologia, que, al seu torn, són un reflex del nivell educatiu de la població, tant nativa com nouvinguda.