Tauromàquia com a màrqueting

Aquesta setmana hem sabut que, a partir de l’1 de març, a Suïssa no es podrà seguir cuinant les llagostes segons la manera tradicional, és a dir, tirant-les vives en una cassola plena d’aigua bullint. La seriosa, puntual, xocolatera (i, diguem-ho tot, avorrida) Suïssa es preocupa d’un animal que, precisament, no és típic de la seva gastronomia. El sentiment animalista s’està propagant a la velocitat de la llum per tots els àmbits de la societat i pot arribar, si ja no ho és, a ser un discriminant en els costums de compra o en la valoració d’una marca.

Espanya, que ha fet de la tauromàquia un patrimoni cultural i de màrqueting, té un problema potencial, per tant. Si no es toleren les llagostes bullides, imagineu una festa nacional en què es torturi una pobra bèstia. D’altra banda, podem pensar que, enmig d’aquest fervor animalista, un estat que segueixi promovent un costum de temps ancestrals pot tenir un cert encant sinistre per a un tipus determinat de persones. Cal una reflexió. Per cert: i els correbous?