Socis

Hi ha vegades que els socis són el teu pitjor enemic. En la meva ja llargueta història empresarial no puc dir que hagi tingut gaire mala sort en aquest àmbit. De socis n’he tingut (i en tinc) uns quants, i només un no va sortir bé (com a l’Esperanza Aguirre, ja m’enteneu<).

En general, els socis que tinc i que he tingut han sigut gent raonable, que m’han secundat en les meves decisions, que han assumit riscos a canvi d’una expectativa de riquesa futura, o potser només per donar-me suport per solidaritat, amistat o simpatia. El cas és que puc dir que he tingut (i que tinc) bons socis.

He de felicitar-me avui de la meva bona sort (si cregués en Déu, li donaria les gràcies) després de parlar amb un amic que no ha tingut aquest privilegi. El Roberto, que està implicat en un projecte des de fa cinc anys, m’ha trucat avui enfonsat quan s’ha adonat que per culpa dels socis va perdre l’oportunitat de la seva vida fa cosa d’un any.

La història és com de llibre trist, dels que comencen alegres. Cinc amics munten una web amb molta il·lusió, ganes i voluntarisme. La cosa va bé i, a còpia d’entusiasme i feina de cap de setmana, aconsegueixen un volum de trànsit prou gran. Però, esclar, convertir això en una empresa requereix risc, inversió i, sobretot, que alguns es quedin fora del dia a dia del projecte que han fet amb tanta i tanta il·lusió.

Una empresa els ofereix calés a canvi d’accions, per convertir aquest projecte en un negoci. El meu amic vol tirar-ho endavant: vol deixar-ho tot (la seva feina, la seva seguretat) per arriscar-se. És un empresari. Els altres no.

Però el meu amic, lleial a l’amistat, protegeix més els socis que el projecte i la resta diuen no n. Uns anys després queda poca il·lusió, dubto que la flama de l’amistat encara sigui viva i el Roberto em truca. Vol cremar totes les naus: “Ara no pensaré en res més que en el projecte; sisplau, entra a l’empresa”. És un cas real. Més endavant ja us explicaré com avancem amb el Roberto.