Com ja vaig explicar l’any 2015 en aquesta columna, per circumstàncies que ara no venen al cas fa uns anys vaig decidir fer-me el meu segon tatuatge amb una paraula que va marcar un moment molt important (i dur) de la meva vida: “Fight!”
Volia expressar de forma inesborrable un sentiment que havia aconseguit assolir després de transformar la tristor en ràbia i la ràbia en voluntat de lluita.
Aquesta setmana he hagut de parlar amb un membre del meu equip a qui veia taciturn i, també, una mica desmotivat. Durant els darrers mesos, preocupada, aquesta persona m’ha anat preguntant com estava l’empresa. Aquesta setmana li he donat, un altre cop, una resposta: lluitant.
Ni es pot garantir l’encert, ni l’èxit, ni la capacitat per fer res. No podem decidir triomfar o sobreviure. Però sí que podem decidir si volem lluitar o lamentar-nos. Si escollim lluitar o retirar-nos de la partida.
Com a empresària no s’hi val només lluitar, esclar. He de fer que els altres vulguin lluitar amb mi. I això és important: l’equip que teníem abans d’aquesta crisi potser ara ja no és l’adequat.
Som una generació resignada a ser pitjors que els nostres pares. Acostumats a tenir-ho tot i a no apreciar res. Formats per tenir esperit crític per jutjar tothom menys a nosaltres mateixos. Preparats per explorar, per experimentar, fins i tot per dirigir! Però no per lluitar. Potser per això costa tant saber que podem fer-ho.
Com qui comença a gaudir de la literatura quan ja està a la maduresa, descobrir la lluita quan una té 30 o 40 anys té un no sé què especial. Lluitar no és l’única cosa que podem fer en aquests temps tan estranys, sinó que també és la millor que podem fer per a nosaltres mateixos.
És cert que, tot i lluitar, encara podem perdre. Però potser haver de fer-ho és només allò que ens salvarà d’acabar sent recordats com una generació de mediocres.