La productivitat a Catalunya i Espanya: una urgència estratègica
La productivitat és la base sobre la qual es pot sustentar de forma permanent la competitivitat d’una economia. La productivitat, i la seva millora, suposa l’eficiència amb què es combinen els factors de producció –treball i capital–. Sense ella, el creixement econòmic esdevé insostenible, perquè depèn únicament de l’increment dels factors, ja sigui de la població activa o de la inversió, que creixi el PIB. En el nostre cas, ha estat gràcies al procés migratori, atès el nostre envelliment demogràfic, i malgrat l’augment de la pressió fiscal, que ha reduït la inversió –pública i privada– en els darrers anys.
Les dades de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), que fa un seguiment molt acurat de la productivitat, ens exposen una realitat preocupant: la productivitat total de factors (PTF) a Espanya ha caigut un 7,3% des de l’any 2000, amb un estancament especialment greu a Catalunya, que entre 2013 i 2022 va restar un 0,23% a la PTF estatal, mentre que la Comunitat de Madrid n’hi va sumar un 0,24%. Aquesta tendència també ens allunya dels països més avançats de la Unió Europea, on Alemanya ha augmentat la productivitat un 11,8% en el mateix període i França un 12,7%: al conjunt dels Vint-i-set es registra un augment del 26,6%. Sens dubte, aquestes dades posen llum a un problema de la nostra economia al qual cal donar resposta, doncs. És l’eix central per millorar el nostre creixement econòmic, i que fa que no es vegi ni noti aquesta millora de l’economia entre el conjunt de la població.
Són diverses les qüestions que cal tractar, i que expliquen aquesta feble i negativa evolució de la productivitat, que cal capgirar, entre les quals voldria destacar la presència més important d’empreses petites i el pes més gros de sectors menys productius: no es tracta de fer-los fora, sinó de reforçar aquells sectors que mostrin més nivells de valor afegit i potenciar el creixement de les empreses, per assolir una mida mitjana més elevada, perquè actualment se situa per sota de la mitjana europea i a quasi una tercera part de la que té Alemanya, per exemple. Hi ha una correlació elevada entre la grandària de l’empresa i la seva productivitat mitjana. Així, la dimensió més petita dificulta la capacitat per invertir en innovació o internacionalització.
També cal fer esment a la inversió més baixa en R+D+i –Espanya destina només l’1,4% del PIB a R+D, per sota de la mitjana europea (2,2%)–, o a la debilitat energètica, que fa que els sectors que en són consumidors més intensius pateixin un encariment dels costos, que els situen de vegades fora de mercat.
Tot i que la Unió Europea i els principals països del Vell Continent han mostrat una millora relativa, en termes comparats ha estat de menys intensitat que per exemple als Estats Units, i mostren una pèrdua de competitivitat que cal capgirar. I és en aquest àmbit on cal destacar els informes Draghi i Letta sobre competitivitat europea (2024) i mercat interior, que subratllen que aquests problemes són sistèmics a la UE, però s’agreugen a Espanya. Draghi adverteix que sense una “revolució verda i digital”, Europa perdrà com a actor secundari en un món dominat pels Estats Units i la Xina. Letta, per la seva banda, insisteix en la necessitat de completar el mercat únic en sectors clau com l’energia i les finances.
En part, dins d’aquest context de millora de la productivitat, cal contemplar el Pacte Nacional per la Indústria 2022-2025, amb què s’han impulsat 152 actuacions, amb un pressupost de 3.270 milions d’euros. De cara a la seva revisió, per al període 2026-2030, en què ja es treballa, s’haurien de destacar accions transformadores, no mesures incrementals. Entre d’altres, s’hauria de tractar el fet d’escalar la grandària empresarial, afavorir la digitalització i la transició energètica, millorar la formació i l’atracció de talent, promoure línies de finançament, una fiscalitat competitiva, la millora de la innovació, la recerca i el desenvolupament, la internacionalització i el desplegament harmònic i pausat de la legislació verda, a més de promoure l’autonomia estratègica.
Acabo amb les paraules de Draghi: “Sense productivitat no hi ha creixement i sense creixement no hi ha futur”. Com també van ser molt assenyades les del 2012, en plena crisi de confiança de l’euro: “Whatever it takes”, que venia a dir que farem “el que calgui i sigui suficient”.