La privatització de la 5G

Segons l’empresa Ookla, que mesura el rendiment de les xarxes de telecomunicacions amb aplis com Speedtest, la velocitat mitjana de baixada de dades amb 5G al món va ser el tercer trimestre del 2021 un 13% més baixa que en el mateix període del 2020. En la pujada, la caiguda va ser encara més acusada: un 39% menys. A primer cop d’ull les xifres sorprenen: no sembla lògic que les xarxes siguin més lentes ara que fa un any. L’explicació és que el 2020 anaven molt descansades perquè pocs usuaris disposaven d’un telèfon capaç de connectar-s’hi, mentre que el 2021 la proporció de terminals 5G actius és molt més alta, i s’han de repartir la capacitat entre tots.

Aquest fenomen, inherent a les xarxes de mòbil, introdueix un factor d’incertesa sobre el seu rendiment que no afecta gaire l’experiència dels usuaris, però pot ser inacceptable en les aplicacions industrials que connecten sensors, robots i vehicles i requereixen una resposta estable. Per aquest motiu, un dels productes estrella del Mobile World Congress han sigut les xarxes 5G privades que ofereixen els subministradors tradicionals (Huawei, Ericsson, Nokia), però també firmes com Fujitsu, Cisco i Cellnex, entre d’altres. Aquestes plataformes fan servir protocols, estàndards i freqüències d’emissió de la 5G, però amb servidors i antenes ubicats dins de les instal·lacions del client i cobrint l’interior d’un perímetre restringit a una fàbrica o un polígon. Al no compartir cap element amb les xarxes 5G públiques, poden garantir estabilitat i seguretat: les dades no arriben a sortir del recinte.

Les operadores van desplegar massivament les xarxes 4G i després van buscar la manera de vendre els serveis al màxim de clients. En canvi, les prestacions de la 5G tindran un desplegament molt més quirúrgic: només en tindran els clients que estiguin disposats a pagar un plus per gaudir de la millora de rendiment respecte a la generació anterior, que no són els consumidors sinó les empreses.