Un poc més de cirurgia fiscal fina, per favor

En el tema de la fiscalitat és molt fàcil fer demagògia. Per una banda, ningú vol pagar impostos voluntàriament, malgrat saber que si tots ens hi neguem, probablement, tots hi acabarem perdent. Per altra banda, les coses a vegades són prou embolicades a causa de la mateixa legislació que volent afinar esdevé molt complexa, i al final alguns analistes opten per una simplificació que serveix per argumentar a favor de la supressió. Sovint ho fan argumentant abaixar els braços davant del dúmping fiscal autonòmic, oblidant l’existència de l’impost estatal. I a vegades, hi rau algun interès ocult, ja que pel bé de l’economia són propostes que beneficien sempre les classes més poderoses. Per exemple, des de la idea que els impostos són confiscatoris, es demana l’abolició de l’impost sobre el patrimoni, sense més consideracions respecte de la globalitat de la fiscalitat en renda i riquesa, renda del treball i del capital, o de patrimonis productius i no productius, quan de fet en renda i patrimoni es limita al 60% com a màxim la tributació de la renda guanyada.

Pot semblar poc o molt, però en cap cas és confiscatori, com exigeix la Constitució, d'igual manera que exigeix la tributació de la riquesa. No advoquen aquells igualment en favor de la pujada del mínim exempt o per una imposició mínima sobre el capital. O quan respecte de l’impost de successions es demana la supressió des de la idea que l’hereu ha de renunciar a l’acceptació de determinades herències per causa de la fiscalitat, esclar, de masses testades positives, quan és obvi que el que voldria l’hereu és rebre l’herència sense càrregues. O quan es discuteix on s’ha de situar el límit en què el marginal en renda desincentiva perniciosament el treball.

Un altre tema que genera ampolles és el dels expats, degut a una tributació que suposadament limita l’atracció de talent. Sent l’impost sobre el patrimoni de naturalesa personal, certament l’expat que vol retornar o residir al país, ha de declarar el patrimoni, d’aquí i d’allà, aquí. Però abans de proposar l’eliminació de l’impost per a tots plegats, podríem valorar que es continués treballant amb la consideració de qui és resident fiscal a aquests efectes, després de certs anys de retorn. Si això s’acompanyés d’un impost efectiu, després d’aquest període, que gravés només els patrimonis improductius, l’incentiu es revertiria a favor de la declaració al país, amb una entrada del patrimoni cap a inversions productives. També si recuperéssim la idea que una plusvàlua a mitjà i llarg termini (5 o 12 anys) ha de tenir un tractament fiscal més suau. Al cap i a la fi, la proposta de concretar la nacionalitat és simètrica a la que molts governs autonòmics demanen avui de no permetre meritar prestacions socials monetàries sense un mínim d’anys de residència legal.

Notem també que Espanya bonifica el 99% de l’impost de societats per a les societats de capital risc. Aquest precedent demostra que el sistema accepta incentius fiscals agressius tot i que, en aquest punt, molt poc determinats. Millor seria una bonificació similar o menor –entre el 50% i el 75%– a l’impost de societats per a empreses de sectors tecnològics i d’alt valor afegit que s’estableixin al país, condicionada a i) una inversió real i sostinguda; (ii) la creació d’ocupació qualificada; (iii) l'arrelament a mitjà-llarg termini (mínim 5-7 anys); (iv) amb una activitat real i no meres estructures fiscals. Es tracta, en definitiva, de promoure la creació d’empreses en sectors estratègics per a la nostra economia i la capitalització d’aquelles altres amb activitat econòmica real que creïn ocupació i reinverteixin els seus beneficis en actius productius.

Afavorir més del que permeten avui els fons de capitalització per a la reinversió de l’empresa tan catalana que reinverteix pràcticament tot el benefici que genera, hauria de ser prioritari respecte de la protecció tan laxa fiscalment de la qual es beneficia l’empresa familiar. En aquest sentit, no cal descartar la conveniència de replantejar el concepte d'empresa familiar vinculant els seus beneficis fiscals al control efectiu del capital social per part d'un grup familiar. O per la banda contrària, hom podria limitar molt més el que suposa la deducció fiscal per l’endeutament extern; en particular, de qui reparteix dividends sobre la base d’incrementar el deute, avui subsidiat. També hom podria fer que els guanys de capital no realitzats tributin en la mesura que superin les inversions fetes o que romanen en actius no productius. Mirin si n’hi ha d’alternatives abans d’abolir impostos o buidar-los de contingut.

També és un clàssic dels antiimpostos demanar tipus reduïts per a tot el que fiscalment els afecta, i després fer confessions liberals contra una tributació ineficient pel fet que distorsiona l’assignació dels recursos. I a més, fent l’anàlisi sobre la base dels tipus nominals de la tributació d’actius, béns o serveis, sense reconèixer el conjunt de tota la imposició que incideix en aquelles bases, sigui la dels actius físics respecte dels financers, la del professional societari versus qui tributa per renda de persona física, o la dels serveis de la indústria turística respecte de la resta d’activitats econòmiques.

A la revisió de la fiscalitat cal més cirurgia fina que destralada política demagògica, des d'arguments que fan trontollar el finançament de l’estat del benestar i, al clam d’una equívoca eficiència productiva, incrementen la desigualtat social i deslegitimen el mateix sistema de l’economia de mercat.