El poder de tenir (o no) antenes

Stéphane Richard, conseller delegat del grup francès Orange, deia el novembre passat al Financial Times que les operadores de telecomunicacions haurien de buscar maneres creatives de treure més rendiment de les seves antenes de telefonia mòbil i no “limitar-se a vendre-les a Cellnex”, en referència a l’empresa d’infraestructures de propietat italiana amb seu operativa a Barcelona que, després de formalitzar la setmana passada la compra de gairebé 25.000 torres a la firma de Hong Kong CK Hutchison, ja n’acumula més de 100.000.

El negoci de Cellnex i les altres towercos -denominació genèrica d’aquesta mena d’empreses- consisteix en adquirir antenes a les operadores per continuar donant-los el mateix servei en règim de lloguer i oferint també la mateixa torre a altres companyies. D’aquesta manera s’optimitza la infraestructura, mentre que l’operadora venedora transforma actius immobiliaris en diners que pot invertir en noves xarxes o senzillament en eixugar deute. Cellnex està replicant a Europa un model d’èxit demostrat als EUA, on la proporció de torres de mòbil gestionades per empreses independents gairebé triplica l’europea, i fins i tot a l’Amèrica Llatina, on és el doble que aquí.

El que probablement no pensava Richard -que també presideix la GSMA-és que un dels possibles candidats europeus a explotar torres es desmarcaria de la proposta. Aquesta setmana Telefónica ha venut més de 30.000 antenes de mòbil en sis països, inclosa Espanya, a la nord-americana American Tower, el gegant del sector mundial. Amb la part que li correspondrà dels 7.700 milions de la venda, l’operadora espanyola podrà rebaixar una part del considerable deute que acumula i ser més atractiva per als inversors. De l’operació n’han quedat excloses les 14.200 antenes que Telefónica comparteix amb Vodafone al Regne Unit, en un acord que s’acaba de renovar per vuit anys i que probablement s’assembla més al que Stéphane Richard tenia al cap.