Més Roba Estesa i menys Beyoncé

No és cap novetat que la venda de música en suports físics està ferida de mort. Les xifres més recents de la RIAA, l’associació d’empreses fonogràfiques dels EUA, en donen testimoni. L’any passat s’hi van despatxar només 46,5 milions de CD, el nivell més baix des del 1986 i una caiguda del 95% respecte als més de 900 milions d’unitats anuals que es van arribar a vendre el 1999 i el 2000.

Aquella època també va marcar el punt àlgid de la facturació en música enregistrada: 22.400 milions de dòlars l’any 1999, majoritàriament en CDs i amb una petita proporció, encara, de cassets. Des d’aleshores es van anar incorporant suports nous com les descàrregues digitals i els politons per a mòbil, però el volum de vendes va continuar caient fins al mínim històric de 7.200 milions de dòlars registrat l’any 2014. Però gràcies als serveis de música en streaming el negoci torna a anar a l’alça i l’any passat ja va representar, segons la mateixa RIAA, 11.100 milions.

Els consumidors de música enregistrada ja gairebé no en comprem (ni en pirategem). Senzillament lloguem l’accés a àmplies fonoteques de milions de cançons pagant una quota mensual a Spotify o Apple Music. Inicialment els artistes pensaven que això frenaria la seva caiguda d’ingressos, però aviat van descobrir que els únics que guanyaven diners amb l’ streaming eren les superestrelles amb centenars de milions de reproduccions. El servei francès Deezer acaba de fer un moviment que pretén corregir aquesta desigualtat: en comptes d’acumular les quotes de tots els abonats en una bossa única que es distribueix proporcionalment al total de reproduccions de la plataforma, a partir d’ara repartirà el que paga cada usuari només entre els artistes que aquest usuari escolta: si soc fan de les Roba Estesa o de Quimi Portet, aquests rebran més dels meus 10 euros que Beyoncé o Rosalía, que no escolto mai. Un model a seguir.