L’avarícia de les superestrelles

Aquesta setmana hi ha hagut diverses novetats d’interès en el sector de la música en streaming. La majoria són protagonitzades pel servei europeu Spotify. Dijous va activar en les seves aplicacions la visualització en temps real de la lletra de la cançó que estem escoltant. Prèviament, la firma havia presentat també una modalitat que permetrà als creadors de podcasts cobrar als usuaris una quota per escoltar-los, i havia anunciat la compra d’un servei d’audiollibres. Spotify aspira a situar-se com el punt d’entrada dels usuaris al consum de qualsevol tipus de contingut sonor.

Tot i això, la novetat probablement més important no s’adreça als consumidors finals sinó als artistes, i no ens la porta Spotify sinó la plataforma rival Tidal. A més d’obrir una modalitat d’audició gratuïta finançada amb anuncis, ha anunciat dues modalitats de subscripció HiFi: una amb qualitat de CD que costa 10 euros al mes i una altra d’alta resolució que en costa 20. Aquesta segona opció remunerarà millor els artistes: una part de la quota de cada usuari anirà directament a l’artista que hagi escoltat més, i els drets d’autor no es comptabilitzaran de manera agregada com fan fins ara totes les plataformes. Amb Tidal HiFi Plus, si no escoltes Beyoncé o C Tangana però sí Roba Estesa o Cesk Freixas, la plataforma els assignarà a ells les teves audicions. Deixant de banda que només s’aplica a la quota més alta, fet que indica fins a quin punt les discogràfiques escanyen les plataformes amb el marge, és un sistema molt més just. El servei francès Deezer ja l’havia proposat fa temps, però Tidal se’ls ha avançat. La paradoxa és que Tidal havia sigut propietat de grans estrelles de la música, com Jay Z, Coldplay o Rihanna, però ha calgut que el comprés l’empresa de pagaments Square de Jack Dorsey, el fundador de Twitter, perquè comenci a tractar de manera més justa els artistes menys populars. Es veu que les superestrelles només miren per elles.