Com l'au fènix
La majestuositat del Saló de Contractacions de la Casa Llotja de Mar, a poques passes de la Catedral del Mar de Barcelona, és testimoni mut de l’esplendorós passat comercial de la Catalunya medieval. Quan va ser construïda, els mercaders catalans feia segles que dominaven la navegació comercial a la Mediterrània i les regles i costums establerts al Llibre del Consolat de Mar eren el llenguatge comú del comerç, compartit a totes les riberes del mar interior.
Tanmateix, la construcció de l’edifici va coincidir amb l’arribada de la pesta negra a finals del segle XIV i durant els dos segles posteriors Catalunya va passar per una llarga etapa de declivi demogràfic i econòmic, marcada per la inestabilitat política i la fragilitat institucional. Malgrat aquesta fase de decadència, coincidint amb una època clau del desenvolupament comercial europeu, en les primeres dècades del segle XX l’economia catalana se situava entre les més pròsperes d’Europa i doblava en PIB per càpita la mitjana espanyola de l’època. Com va ser possible?
L’últim número de la Revista Econòmica de Catalunya (REC), dirigit per Guillem López-Casasnovas i coordinat per Albert Carreras, aporta algunes pistes per respondre aquest interrogant i, al mateix temps, obre nous interrogants de cara al futur. Les arrels econòmiques de la Catalunya contemporània cal trobar-les al segle XVII, quan es va desenvolupar una agricultura comercial basada en el vi i l’aiguardent i orientada als mercats més pròspers de l’Europa del nord.
Van seguir la manufactura de la llana i les indianes (teixits de cotó estampats) al XVIII, cosa que va propulsar l’emergència d’una classe artesanal amb les habilitats que serien decisives per aprofitar les innovacions tècniques que van fer possible la Revolució Industrial. La falta de recursos naturals, la relativa llunyania del poder absolutista i un context cultural, social i institucional diferenciat i més permeable als canvis van esperonar un renaixement de l’antic esperit comercial d’èpoques passades. Però aquesta vegada orientat cap a l’Atlàntic i sobre la base d’un artesanat preparat i predisposat a absorbir les innovacions científiques i tecnològiques procedents del nord d’Europa.
La Segona Revolució Industrial
La Catalunya industrial del XIX va constituir una singularitat al sud d’Europa: va trobar ràpidament un nínxol d’especialització tèxtil que, gràcies a les economies d’escala i d’aglomeració associades amb la manufactura, va caracteritzar una estructura productiva més similar a la de les regions més pròsperes del nord. Aquesta indústria es va diversificar, primer cap a la maquinària associada amb el tèxtil, i a continuació, amb la Segona Revolució Industrial, es van desenvolupar amb força les indústries metal·lúrgica, química i automotriu.
La creació i expansió del prestigiós fabricant d’automòbils Hispano-Suiza, fruit de la col·laboració d’un enginyer d’origen suís i un empresari català, a principis del segle XX, van marcar el punt més alt de l’economia catalana contemporània. I el seu declivi i desaparició marquen també el declivi relatiu de Catalunya com a motor econòmic, en el sentit que la distància que la separava d’altres territoris de l’Estat es va anar reduint –tot i que en termes absoluts el nivell de vida de la població va continuar augmentant amb intensitat entre finals dels 50 i els primers 70.
Les dècades següents van estar caracteritzades per la desindustrialització i les deslocalitzacions. No obstant això, l’economia catalana surt reforçada de la integració en l’actual Unió Europea el 1986 i a partir del 2014 aconsegueix estabilitzar el pes de la indústria en el VAB, que se situa encara molt per sobre de la mitjana de l’Estat, gràcies a l’impuls de les exportacions.
Ja situats en el present, un interessant estudi de CaixaBank Research mostra com el centre de gravetat de l’economia europea es va traslladant progressivament cap als països del centre i del nord, cosa que certifica la pèrdua de posició relativa de Catalunya, que ha passat en unes poques dècades de “màquina a vagó”. En un món ràpidament canviant, en el qual l’impuls de les economies d’escala i d’aglomeració es trasllada al sector dels productors i usuaris de béns i serveis associats amb les tecnologies digitals, cal preguntar-se si Catalunya disposa encara del capital humà i l’esperit d’empresa que li hauria de permetre tornar a ser “màquina i motor” del desenvolupament econòmic a Europa.
A la presentació del monogràfic de la REC al Col·legi d’Economistes del 18 de juny, Oriol Guixà, actual president de FemCAT, va explicar com un grup d’enginyers i empresaris catalans es van fer càrrec el 1980 d’una empresa metal·lúrgica creada el 1808, a punt de fer fallida, i la van transformar en poques dècades en la multinacional innovadora i d’èxit que és avui en dia. Sense que hi tingui cap relació, recentment vam saber que una societat catalana ha arribat a un acord amb una empresa xinesa per fabricar a la Zona Franca vehicles elèctrics amb la marca Ebro –successora de l’empresa Ford Motor Ibérica instal·lada a Barcelona als anys vint del segle passat, i pionera del sector amb la Hispano-Suiza.
I també sense cap relació aparent, fa poques setmanes el president i el conseller delegat de Criteria van presentar el nou pla estratègic del grup, en el qual destaca la voluntat de consolidar Naturgy –l’hereva de l’antiga Catalana de Gas impulsada per Pere Duran Farell– com a empresa estratègica amb vocació industrial i horitzó de creixement a llarg termini.
Les circumstàncies sempre canvien, i també canvien els riscos i les oportunitats, però potser sí que hi ha un fil conductor, intangible però real, que relliga l'esplendor de la Casa Llotja de Mar amb l’excel·lència dels vehicles fabricats a la Hispano-Suiza i amb l’actitud visionària i a la vegada sòlidament tècnica i pragmàtica d’un Duran Farell, un Cerdà o un Gaudí. Els grans edificis –com els grans projectes– poden decaure temporalment, però l’esperit profund que els anima continua sempre viu en la cultura d’un país, prest a ressorgir en una altra forma i un altre moment. Com l’au fènix.