L’accés a l’habitatge, un dret que es torça?

"L’habitatge és l’estoig de la vida, una màquina de la felicitat". Aquestes paraules de l’arquitecte Le Corbusier recorden com n’és d’important que tothom pugui accedir a un habitatge digne. Els desequilibris en el mercat immobiliari no només reflecteixen un bon o un mal funcionament de l’economia; en el fons, es tradueixen en una societat cohesionada o esquerdada.

A Catalunya, el preu de l’habitatge fa uns anys que creix de manera sostinguda i darrerament ha accelerat el pas. Les últimes dades publicades, referents al segon trimestre d’aquest any, situen la taxa de creixement en el 6,7% (variació en termes interanuals). L’augment del preu de l’habitatge de nova construcció encara és més alt, gairebé d’un 10%. A Espanya la taxa de creixement ja supera l’11%. Són xifres elevades, i això es fa evident quan aixequem la mirada i mirem el que ha passat històricament.

Des d’una perspectiva històrica, una taxa de creixement del 10% no s’observa des dels anys en què es va formar la bombolla immobiliària. Aleshores també es van produir taxes de creixement superiors al 10%, durant sis anys seguits. Més enllà d’assolir una taxa de creixement que recorda temps pretèrits, hi ha llocs en els quals el preu de l’habitatge ha assolit una altra fita destacable: ha recuperat la cota màxima assolida durant aquella època nefasta. A les Illes Balears ja se situa un 22% per damunt, a Andalusia un 15% i a les Canàries un 10%. A Catalunya, en conjunt, està un 5% per sota.

Arribar a aquestes xifres pot causar certa impressió, però per valorar bé l’evolució del preu de l’habitatge cal posar-lo en relació amb l’evolució del conjunt de preus o en relació amb el poder de compra dels ciutadans. Si descomptem l’efecte de la inflació (és a dir, si expressem l’evolució del preu de l’habitatge en termes reals), l’augment és menys pronunciat. A Catalunya està més d’un 30% per sota de la cota assolida l’any 2008, i a Espanya un 25% per sota.

El missatge que obtenim quan comparem l’evolució del preu de l’habitatge amb els salaris també és més matisat. Per exemple, mentre a Catalunya el preu de l’habitatge està un 5% per sota del nivell del 2008, i a Espanya un 4% per damunt, des d’aleshores la renda neta per persona ha augmentat al voltant d’un 30%. Dit d’una altra manera, a Espanya, l’any 2008 el preu de l’habitatge se situava 9,5 vegades per damunt de la renda d’una llar (el preu d’un habitatge de referència respecte a la renda de la llar mediana), en canvi, ara està 7 vegades per damunt. També a Catalunya. A més a més, els tipus d’interès estan en nivells més baixos que els de fa una dècada i mitja: l’any 2008 l’euríbor a 12 mesos se situava per damunt del 5%, en canvi, ara se situa a prop del 3% i probablement continuarà baixant els pròxims mesos. Tot això permet que, en conjunt, l’esforç que una llar ha de fer per accedir a un habitatge sigui inferior al que havia de fer fa una dècada i mitja.

De totes maneres, les diferències geogràfiques són grans, i això fa que la fotografia del conjunt de la població no reflecteixi adequadament la realitat que envolta moltes persones. Els preus són especialment elevats a les grans ciutats i a les zones turístiques. Hi ha diverses zones on el preu de l’habitatge de referència supera en més de 10 vegades la renda mediana de les famílies que hi viuen.

Els factors que impulsen el preu de l’habitatge a l’alça són ben diferents, aquest cop. Fa dues dècades, el preu de l’habitatge es va enfilar pel creixement d’una demanda sovint impulsada per fins especulatius, persones que s’endeutaven per adquirir un habitatge esperant poder-lo vendre més tard a un preu superior. Ara la situació és ben diferent. L’endeutament de les llars està lluny de les fites assolides l’any 2008, i la demanda creix impulsada per un fort augment de la creació de llars i per la demanda d’habitatge per part d’estrangers. En canvi, la construcció de nous habitatges segueix estancada en nivells molt baixos.

Els factors que impulsen l’augment de preus donen pistes de com actuar. A curt termini, mesures que ajudin els col·lectius més vulnerables poden ser efectives. Però més d’hora que tard caldrà reactivar l’oferta d’habitatge. Sense aquest element, serà difícil reduir la pressió sobre els preus i garantir així que tothom té accés a un habitatge digne.