Ja seria hora
Llegia aquesta setmana que el Gobierno ha aprovat per via urgent la nova llei del teletreball. La primera reacció que vaig tenir va ser positiva. “Ens adaptem a la situació”, vaig pensar. Però quan vaig llegir la llei, la reacció va ser del tot diferent. Tot i la via urgent mitjançant la qual s’havia aprovat, la nova llei no serà aplicable en cas de pandèmia: resulta que es considera un període excepcional.
Per una banda, per a les empreses i treballadors que hagin aplicat el teletreball en els últims mesos es continuarà aplicant la normativa laboral ordinària. Això sí, les empreses estaran obligades a “dotar dels mitjans, equips, eines i consumibles que exigeix el desenvolupament a distància, així com el manteniment que en resulti necessari”. Però, per l’altra, a les empreses que ja tenien regulat el teletreball, l’obligació d’adoptar la nova llei els arribarà en el moment en què els convenis perdin la vigència. En altres paraules, s’aprova una llei per via urgent però no canvia res.
Recordo ara els dies previs al 30 de juny. La majoria d’empreses del país estaven pendents del que passaria amb els expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO). No se sabia si s’anul·larien, si s’allargarien amb les mateixes condicions o si serien diferents. Les empreses no ho sabien i, per tant, tampoc ho sabien els treballadors en aquella situació. Ni les seves famílies.
Doncs bé, des de llavors han passat una altra vegada tres mesos. Per a alguns, tres llargs mesos. I ja hi tornem a ser. Falta ben poc per al 30 de setembre i ningú sap què en farem, dels ERTO, ni què passarà l’endemà. Ningú truca als treballadors per dir si es quedaran a casa o si s’hauran d’incorporar a la feina a partir de dijous. Un altre cop ningú ho sap. Ni les empreses, ni ells. Ni les seves famílies.
Ara, qui sap, potser ens aprovaran per via urgent una nova regulació... I si comencéssim a fer les coses com Déu mana? Potser ja seria hora.