Com dos espolis

Ells no se’n deuen haver adonat, però el centre d’innovació en mitjans de pagament que CaixaBank, Visa i Samsung tenen a Barcelona ha trobat la clau perquè l’estat espanyol deixi d’estar tan interessat en retenir Catalunya. Un estudi de l’entitat estima que si l’adopció dels pagaments digitals a Espanya fos similar a la del conjunt de l’eurozona, Hisenda podria recaptar cada any entre 16.000 i 32.000 milions d’euros més que ara. No puc evitar que les xifres em facin pensar en els mítics 16.000 milions que marxen anualment del país per no tornar mai més.

L’argument dels autors és que incrementar l’ús de les targetes bancàries i les seves versions virtualitzades en telèfons mòbils i rellotges faria baixar la circulació de diners en efectiu, que són el suport principal de l’economia submergida que no tributa. L’economista principal de CaixaBank assegura que el 20% dels espanyols cobren en efectiu almenys un 25% dels seus ingressos recurrents. I quan cobres en bitllets, els fas servir per pagar.

La reticència als pagaments digitals no té cap motiu estructural: a Espanya i ha més targetes (86 milions) i datàfons (més de dos milions) per càpita que en el conjunt de la zona euro. Però es fan servir menys: els 4.500 milions de pagaments anuals amb targeta només representen el 17% del PIB, molt per sota del 36% de Portugal i el 45% del Regne Unit. Cada datàfon espanyol ingressa cada dia una mitjana de 285 euros, davant els 679 euros d’un de portuguès i els 941 d’un de britànic. A Espanya les monedes i els bitllets són el 83% dels pagaments a botigues en quantitat i el 66% en valor, molt més que el 73% en volum i el 43% en valor que l’efectiu representa en el conjunt de l’eurozona. Per això tenim 1.133 caixers automàtics per milió d’habitants davant els 727 de la zona euro. Ni que sigui perquè l’Estat pugui arreplegar 16.000 milions d’un altre lloc que no siguin les butxaques dels catalans, em declaro a favor dels pagaments digitals.