¿Encara hem de discutir aquestes coses?

Quin espectacle, el d’aquesta setmana al Congrés de Diputats. Quina nova fornada de polítics que tenim. Alguns semblen crancs: en lloc d’anar endavant van enrere.

Un d’aquests grans polítics, no en direm ni el nom ni el partit per evitar fer-li publicitat, deia a la vicepresidenta Carmen Calvo “vicepresidente ”. Ella, amb aquella serenitat seva, li responia: “Se dice vicepresidenta primera, si a usted no le importa ”. La diferència és mínima. Sembla un detall, però no ho és. És masclisme.

Després d’aquest episodi, no em pregunteu per què em vaig situar a l’any 84. Era l’últim any de l’EGB a l’Escola Tecnos de Terrassa i elles es deien Montse i Cristina. Quatre anys més tard, acabant el COU a la mateixa escola, la Montse tornava a ser-hi i s’hi afegien la Sílvia i la Roser. El juny del 93, ja finalitzant els estudis superiors a la Universitat a Barcelona, la Roser repetia i l’acompanyaven la Teresa, la Marta i la Isabel.

Iniciant la meva carrera professional, recordo una altra Marta. I així ha estat fins avui. Exageraria si us digués que totes són les dones de la meva vida, però en certa manera és així. Aquestes nenes, més endavant adolescents, després dones i moltes d’elles avui mares, han estat sempre les primeres de la classe i les millors a la feina i a la vida. Les he admirat, les admiro i les admiraré. Han estat grans punts de referència i són tot un símbol d’aquesta generació que ha lluitat per la igualtat i que ens han demostrat que potser som nosaltres, el gènere masculí, els que hauríem d’esforçar-nos més per arribar al seu nivell com a persones i com a professionals.

Per això, escoltant aquesta setmana aquests discursos al Congrés de Diputats, només vaig pensar que n’hi ha uns quants, i malauradament no són pocs, que encara són al paleolític inferior.

Com deia la famosa cançó: “Las chicas tienen algo especial, las chicas son guerreras ”. Seguim.