Els diners físics es resisteixen a desaparèixer
Els diners digitals, en un sentit estricte, ens acompanyen des de fa molt temps. Afortunadament, pagar, transferir o acumular diners és, en la majoria dels casos, un procés que ja no implica cap intercanvi físic –ni de monedes ni de bitllets–, ni tampoc l’ús d’instruments de pagament tradicionals com talons, xecs o pagarés. Tots han estat progressivament substituïts per càrrecs amb targeta, transferències i altres operacions reflectides només en anotacions comptables, sense moviment físic de diners.
El que ara anomenem diners digitals és una resposta als inconvenients que fins fa poc presentaven els diners electrònics i físics, com els costos i temps de cada transacció i la manca de compatibilitat entre xarxes de pagament o sistemes d’intercanvi. La irrupció i la generalització de la tecnologia –primer amb la digitalització bàsica i més recentment amb l’encriptació i la tecnologia de blocs (blockchain)– han permès fer un pas endavant decisiu. Aquestes innovacions estan provocant transformacions en el sistema financer, amb efectes disruptius que només han començat.
Dividim el conjunt de les noves versions de diners digital en tres grans tipus: les criptodivises, les stablecoins i les divises digitals dels bancs centrals (CBDC). La tecnologia blockchain, basada en l’encriptació i en la connexió de blocs, evita la duplicitat en l’ús dels diners i redueix els intermediaris. Amb l’aparició del blockchain han sorgit les criptomonedes, la innovació més destacada en l’àmbit parafinancer, amb un valor total que supera els tres bilions de dòlars. Tot i això, encara no poden considerar-se plenament com a mitjà de pagament o reserva de valor, si bé s’hi van apropant. Per contrarestar la volatilitat de les criptomonedes han aparegut les anomenades stablecoins, una variació de les criptodivises però vinculades a una divisa tradicional (fiat) o a una cistella de divises o actius, per buscar més estabilitat. No estan sostingudes per les autoritats monetàries, però que tinguin facilitat d'ús i més capacitat de preservar el valor les fan creixentment acceptables.
Finalment, les CBDC són o seran –moltes d’elles són només projectes dels bancs centrals– una forma digital dels diners físics, emesos i controlats per l’emissor. L’euro digital es defineix com a versió disponible i convertible per als mateixos usuaris de la divisa física, l’actual euro.
Davant d'aquest boom dels diners digitals, la pregunta és inevitable: ¿els diners físics –bitllets i monedes– estan condemnats a desaparèixer? Certament, el seu ús no ha fet més que disminuir des que als anys cinquanta del segle passat van aparèixer a Occident les targetes de crèdit, els caixers automàtics (ATM) i, vint anys més tard, les transferències electròniques. En països com Suècia i l'Índia s’havia planificat la desaparició dels diners físics, però per diferents raons no ha anat plenament endavant l’aparició de les cashless societies. Els avantatges de prescindir dels diners en efectiu són evidents, especialment amb la diversitat d’alternatives digitals disponibles actualment. Però els inconvenients d’una societat sense diners físics són també rellevants.
En primer lloc, la desaparició dels diners físics pot ser excloent per a determinats sectors de la població. Les persones que no disposen de ciutadania plena o que treballen en l’economia submergida només poden accedir a diners a través de l’efectiu. Aquest risc és especialment greu per als immigrants sense papers i altres col·lectius vulnerables amb escàs accés digital.
En segon lloc, cal considerar la pèrdua de privacitat. Encara que la confidencialitat en l’ús dels diners ja s’ha reduït molt en les societats digitalitzades, la desaparició total de l’efectiu eliminaria completament aquesta “possibilitat de privacitat”, que és també una expressió de llibertat individual.
Un tercer factor que genera preocupació és l’elevada petjada de carboni de moltes transaccions digitals, així com l’espasmòdica despesa energètica dels miners de bitcoin. Finalment, l’economia i les finances conductuals mostren que els mètodes de pagament electrònics augmenten el desig de consum; la contenció és més fàcil quan paguem amb diners físics (la percepció tangible de la despesa i la pèrdua física) que amb diners digitals.
No hi ha cap dubte que els diners digitals ofereixen grans avantatges, sobretot pel que fa als costos, la connectivitat i la rapidesa de les transaccions. Però encara hi ha elements importants que, en lògica, haurien de fer-nos mantenir bitllets i monedes molt de temps.