Descansa, míster

“Ho anuncio [deixo la direcció de l’empresa]. El motiu és la manera que tinc de viure aquesta professió, ho dono tot. Això significa molt poques hores de descans, de desconnectar”. ¿Us imagineu qualsevol de vosaltres, que teniu càrrecs de responsabilitat a la vostra feina, fent aquest statement, que en diuen els americans?

Bé, si traieu “l’empresa” i hi poseu “el club” podreu identificar sense problemes Luis Enrique, entrenador del FC Barcelona, que aquesta setmana, després d’unes setmanes agitades, ha anunciat que deixa l’entitat.

No em compararé amb Luis Enrique, probablement una de les persones més pressionades, qüestionades i criticades del planeta. Tot i això, la literalitat d’aquest anunci em deixa amb una sensació que barreja indignació, enveja i incertesa, sobretot perquè m’identifico amb la manera com descriu els motius de la seva sortida i la manera de viure la seva professió.

¿I si els directius d’una empresa haguéssim de pensar en cicles, com els entrenadors? Què passa quan som també els principals accionistes de l’empresa i les persones en què han confiat els accionistes? Parlava d’enveja perquè, justament, jo no puc decidir que vull marxar i descansar, i bé que ho necessito.

Si Luis Enrique s’enfronta a les crítiques que es formulen cada dia a la premsa, internet o als bars de tot Catalunya, Espanya i el món, una petita empresària com jo té altres pressions. La meva plantilla, que segur que és més fàcil de gestionar que els conductors de Ferrari del Barça, també té les seves coses... I els resultats de la meva direcció també estan vinculats a números ben nítids.

Però no, els petits empresaris no decidim marxar. Posem una mica més d’èpica en les nostres vides de risc i aventures: nosaltres, com diu Luis Enrique, vivim la feina amb intensitat, sí, i no ens fem enrere per un 4 a 0 en contra.