Crec que procedeix obrir en aquesta columna una sèrie, discontínua, per parlar de coses que no entenc. M’explico. Hi ha vegades que intento interpretar i entendre les coses, molts cops amb grans esforços, però n’hi ha d’altres que resulta inútil, frustrant i molt cansat perquè hi ha coses que no es poden entendre.
Aquesta és una: no entenc la indolència amb la corrupció, la gran tolerància, permissivitat o passotisme que demostren contínuament els resultats electorals. Però, sobretot, no entenc per què el problema de la corrupció sempre s’enfoca sobre els corromputs i, en canvi, poques vegades es parla dels corruptors i del mal que fan a la societat i (aquí entro jo) a l’economia.
¿Us heu fixat que en el cas dels papers de Bárcenas (ara mullats) només es parla de les sortides (qui va rebre els famosos sobres) i no de les entrades (qui va posar els diners)? Constructores, grups de distribució, empreses tecnològiques... Tot un munt d’empreses aporten sotto voce els seus calés negres o ostentosos regals a polítics corruptes, en un sistema que normalitza tota una manera de fer les coses en la qual es barreja el que és públic amb el que és privat.
Per què no destaquem el problema econòmic que es deriva d’aquest problema públic? Afortunadament per a mi, la meva empresa treballa poc amb l’administració. No ens presentem regularment a concursos públics i, òbviament, no paguem comissions a ningú.
M’imagino, però, dirigint una constructora o un proveïdor de programari que queda en segon lloc en un concurs públic en el qual el guanyador és un corruptor beneficiat per qui l’adjudica. O algú que no pot tirar endavant un projecte per impediments burocràtics de l’ajuntament, quan un altre té catifa vermella per la seva amistat amb l’alcalde.
A part del conflicte ètic, la corrupció té un component pervers des del punt de vista econòmic. Anul·la la competència, trenca les regles del joc i genera costos addicionals en dos sentits: s’han de pagar les comissions i també les ineficiències del trampós que guanya la partida.