Califòrnia fa anys que projecta un tren d’alta velocitat, però la construcció avança molt lentament i només s’han completat alguns trams; Espanya, en canvi, té una de les xarxes d’alta velocitat més extenses del món i segueix obrint nous trams. L’excés de regulació, els obstacles institucionals i la manera com els polítics reaccionen als interessos locals expliquen per què es construeix molt a Espanya i gairebé gens als Estats Units.
Al llibre Abundance, els periodistes Ezra Klein i Derek Thompson descriuen com molts estats nord-americans, especialment els governats per demòcrates, troben enormes dificultats per tirar endavant projectes. Habitatge en ciutats com San Francisco, parcs eòlics i solars a Pensilvània, el tren d’alta velocitat… tot queda encallat per processos administratius complexos, informes interminables i litigis constants. Això provoca retards de diversos anys en projectes essencials, amb costos socials i econòmics acumulats.
Aquest tipus de rebuig local és el que es coneix com a fenomen nimby, not in my back yard. Tothom vol habitatge assequible, energia neta o transport eficient, però quan el projecte impacta directament el seu entorn immediat, apareix oposició. Els costos són immediats i visibles; els beneficis, difusos i col·lectius. Així, iniciatives útils socialment poden quedar paralitzades, malgrat la seva necessitat general.
A Catalunya, això també passa. Per exemple, la construcció d’habitatge creix molt per sota del que seria necessari, amb un ritme que no cobreix la demanda existent. Tot i que les causes són diverses, molts municipis moderen aquesta construcció amb l’argument de preservar el paisatge, mantenir la capacitat de les infraestructures locals o la cohesió de la comunitat. Tot avantatges visibles per al mateix municipi. Però les repercussions afecten tota l’àrea urbana: els preus continuen alts, els desplaçaments dins de la ciutat s’allarguen i es redueix la mobilitat, amb un impacte sobre la qualitat de vida i la competitivitat de tota la regió.
Les energies renovables també topen amb obstacles relacionats amb la protecció del territori. Parcs eòlics i parcs solars de gran escala sovint topen amb regulacions estrictes i amb la resistència de comunitats locals preocupades per l’impacte paisatgístic o ambiental. Això fa que molts projectes avancin més lentament del necessari per assolir els objectius climàtics. Tant en habitatge com en les renovables, els interessos locals poden frenar iniciatives beneficioses per a la societat. Els qui necessiten més habitatge o energia neta sovint no tenen veu, mentre que els actors amb capacitat de bloqueig són més visibles i influents. El resultat: oferta limitada i transició més lenta cap a models sostenibles i eficients.
En infraestructures grans, però, la situació és gairebé la inversa. L’alta velocitat n’és l’exemple més clar. La lògica és d’universalisme territorial: cada regió ha de tenir connexió, encara que la demanda sigui limitada. Els beneficis locals són evidents, però els costos generals es reparteixen entre tots els contribuents. Això permet invertir en grans projectes, però també genera xarxes extensives amb rendiments desiguals i menys recursos disponibles per a serveis bàsics com Rodalies, amb tensions entre la despesa i la necessitat real.
Si en el nimby els beneficis són generals i els costos concentrats, en infraestructures com l’alta velocitat els beneficis són locals i els costos generals. Els efectes són simètrics però inversos: als EUA bloquegen, a Espanya sobreconstruïm. Ambdues situacions tenen un cost social considerable i mostren com els incentius institucionals condicionen la capacitat de resposta a necessitats col·lectives.
El problema no és només construir més o menys, sinó establir mecanismes que alineïn interessos locals i col·lectius. Als EUA, el veto veïnal pot paralitzar projectes necessaris; a Espanya, la distribució política de la despesa i la lògica territorial poden afavorir decisions ineficients o partidistes. En un món que exigeix habitatge accessible, energia neta i infraestructures eficients, l’objectiu no és només gastar més, sinó organitzar millor la presa de decisions. L’abundància existeix sobre el paper, però, com conclouen Klein i Thompson, els obstacles institucionals i polítics impedeixen que es tradueixi en habitatge, energia i infraestructures reals.
