Productivitat: el factor clau de l'economia que explica per què no ens en sortim

BarcelonaLa productivitat és un concepte que està en boca de tots els economistes, però que deixa freda la majoria de la gent. Malgrat això, és un dels elements que millor expliquen l'evolució econòmica de Catalunya i Espanya els últims anys, des de la desindustrialització dels anys 90 fins a la bombolla immobiliària dels 2000 i la crisi del 2008. És un element indispensable per entendre per què tenim els problemes que tenim.

Quan es comparen amb altres economies, ni Catalunya ni el conjunt d'Espanya surten ben parats en termes de productivitat. I en global, l'economia espanyola es troba a la cua de les economies més avançades d'Europa. Aquesta setmana un estudi de la Fundació BBVA i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (Ivie) ha tornat a posar el dit a la llaga amb dades que constaten la baixa productivitat de l'economia espanyola i ha encès de nou les alarmes dels economistes, que insisteixen que cal incrementar per tots els mitjans la productivitat del país.

Abans d'analitzar quins són els problemes, però, cal preguntar-se: què és la productivitat?

Eficiència productiva

La productivitat és una mesura de l'eficiència productiva de l'economia. És a dir, quant de treball (mà d'obra) i quant de capital (maquinària, oficines, fàbriques, vehicles, eines, etc.) es necessiten per produir béns o serveis. Com més produeixi amb menys capital i treball, més productius seran una empresa o un territori.

El fet que la productivitat depengui tant de la mà d'obra com dels actius del país fa que es pugui desglossar. Ara bé, una cosa influencia l'altra. La capacitat de produir d'un operari d'una fàbrica de cotxes no serà igual si ha d'instal·lar les peces a mà que si ha de controlar una màquina que ho fa més ràpid. Així mateix, la màquina no rendirà igual si l'operari té formació sobre el programari de l'aparell (i experiència) que si és el primer dia que el veu.

"La productivitat és com la llista de la compra, molt multisectorial", indica Joan Ramon Rovira, cap del gabinet d'estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona. "És la base de la riquesa de les nacions", afegeix, però quan no funciona representa "una intersecció dels problemes econòmics" d'un país. És per això que apareix sovint als debats sobre l'evolució de l'economia del país.

Massa serveis i pèrdua de la indústria

Les taxes de productivitat de l'economia espanyola i catalana es van acostar a les dels altres estats de l'Europa occidental entre el 1970 i el 2000, aproximadament quan es va allunyar del creixement generalitzat a Europa (vegeu el gràfic adjunt). Fins a inicis del segle XXI, la indústria encara era el principal motor econòmic a Catalunya, amb un 40% de l'ocupació el 1975 i vora un 30% el 1999, davant l'aproximadament 15% actual, recorda Josep Oliver, catedràtic emèrit d'economia aplicada de la UAB. Aquesta caiguda de la indústria amb el canvi de segle i el sorgiment de serveis d'atenció a la persona, com el turisme, la restauració i el comerç, és un dels fenòmens que explica l'ensorrament productiu de Catalunya i l'Estat.

El cas de Barcelona és paradigmàtic d'aquest canvi del model productiu, ja que l'àrea metropolitana ha passat de ser un pol industrial a un pol turístic i de serveis amb una ocupació més precària. "Barcelona està assignant cada cop més recursos a activitats de baix valor afegit per persona i de baix creixement de productivitat", com l'hostaleria o l'oci nocturn, diu Jordi Galí, catedràtic d'economia de la UPF. Un altre cas encara més clar són les Illes Balears, on el producte interior brut (PIB, l'indicador que mesura la mida d'una economia) fa anys que creix de la mà del turisme de masses, però els augments no s'han vist reflectits en millores de la renda de les famílies, mentre els indicadors de productivitat han caigut.

Cal matisar, però, que tenir més indústria no és una panacea per ser més productiu, perquè la indústria és un sector molt ampli i, per tant, amb nivells de productivitat molt variats. La química catalana té una productivitat molt alta, mentre que la indústria agroalimentària, menys. Així mateix, el turisme pot ser fortament productiu: "No és el mateix tenir hotels de cinc estrelles que pensions", diu Oliver. Però sí que hi ha consens en el fet que és més fàcil guanyar productivitat en una economia plena de fàbriques que en una plena d'hotels.

En els anys previs a la crisi financera, amb l'entrada a l'euro, Espanya va viure una època de crèdit barat que es va traduir en una forta inversió immobiliària. "L'euro no ens va ajudar perquè va facilitar l'endeutament", assegura Oliver, que recorda que Espanya "va perdre una dècada basant-ho tot en la construcció" i "en va perdre una altra" desfent parcialment aquell endeutament.

Vint anys després les seqüeles de la primera dècada del segle encara es noten: "La baixa productivitat del capital reflecteix una excessiva acumulació d'actius immobiliaris –residencials i no residencials– durant el boom, que segueixen parcialment utilitzats per les empreses que els posseeixen i en llasten la productivitat", apunta l'informe de la fundació BBVA i Ivie. L'acumulació de "més quantitats de treball i capital ha contribuït a fer que el PIB d'Espanya creixi, però les millores en l'aprofitament productiu d'aquests factors podrien també contribuir al creixement del PIB i això no ha passat durant els anys del boom i la Gran Recessió", afegeix l'estudi.

El final de la convergència amb Europa, però, té una altra raó. A partir del 1959, amb l'inici de la integració del mercat espanyol amb la resta del Vell Continent, es va produir el que es coneix com un catch-up (anivellament) tecnològic impulsat per l'entrada de tecnologia estrangera. "No és que s'innovés, el que es feia és copiar" la tecnologia o importar-la de l'estranger, explica Rovira.

Una vegada Espanya es va posar al nivell tecnològic d'Europa, la productivitat va deixar de millorar, un fet habitual en els països que es desenvolupen ràpidament gràcies a l'obertura dels seus mercats, cosa que es coneix com la condemna de l'economia mitjana: l'economia creix fins a atrapar els socis comercials, però no té prou capacitat innovadora per sobrepassar-los.

Poca innovació

Un altre element on Espanya va justa és en la inversió en innovació, una variable indispensable per incrementar la productivitat. La baixa inversió en R+D a Espanya afecta el sector públic, però també el privat. Entre el 2007 i el 2019, la inversió pública en recerca es va moure entorn del 0,55% del PIB a Espanya, mentre que la mitjana de la zona euro va saltar del 0,65% a quasi el 0,75% en el mateix període, segons dades d'Eurostat i el Banc d'Espanya. Així mateix, les empreses privades de l'eurozona van passar de destinar prop d'un 1,2% del PIB a R+D el 2007 fins a gairebé un 1,5% dotze anys més tard. A Espanya, es va mantenir plana al voltant del 0,7%.

Segons dades tant del Banc Mundial com l'OCDE, la inversió en R+D espanyola és similar a la de Grècia i Itàlia i força inferior a les de veïns comunitaris com Portugal, Àustria, Alemanya, els Països Baixos o França. I proporcionalment representa menys de la meitat del que hi destinen Suècia i Bèlgica –els dos països de la UE que més inverteixen en recerca–, els Estats Units o el Japó. "La inversió en actius que han de contribuir a impulsar la productivitat –com les TIC i els intangibles– avança a un ritme menor que en altres economies", constata l'informe de la Fundació BBVA i Ivie.

De fet, la baixa inversió en R+D també està ocasionada per la proporció més gran de pimes que hi ha a Espanya en relació amb la resta d'Europa. De fet, una proporció més gran de pimes acostuma a implicar creixements més baixos de la productivitat. "Això es deu no només al fet que la productivitat tendeix a augmentar amb la mida empresarial, sinó també al fet que és en les companyies espanyoles de mida més petita on s'observa un diferencial de productivitat més negatiu respecte als seus equivalents europeus", apuntava en un informe del 2022 Ángel Gavilán, director general d'economia i estadística del Banc d'Espanya.

Catalunya, perjudicada per l'Estat

Recentment el marc institucional d'un país (el govern, els tribunals, la solidesa de l'estat, les lleis) s'ha convertit en un altre element del debat sobre com afecta el benestar dels països i sobre com n'afecta la productivitat, segurament arran de la publicació el 2006 del llibre Why nations fail (Per què fracassen les nacions), dels economistes –i des d'aleshores perpetus candidats al Nobel– Daron Acemoglu i James Robinson. "Si el marc institucional no és prou eficient, acaba passant factura a la productivitat", diu Rovira.

En aquest àmbit, hi ha un element diferencial que impacta directament en la productivitat de l'economia: el dèficit inversor de l'Estat, especialment en infraestructures. La inversió estatal en territori català és molt inferior al pes que té l'economia catalana sobre el total de l'espanyola, però a més hi ha l'afegit que la majoria d'inversions que es pressuposten no s'acaben executant. Només entre el 2013 i el 2021, el govern espanyol va deixar d'invertir quasi 4.400 milions d'euros a Catalunya que estaven previstos als comptes de l'Estat, una gran part dels quals en infraestructures.

"Té un impacte negatiu", diu Rovira sobre el dèficit inversor que pateix Catalunya. De fet, l'economista de la Cambra recorda que la inversió pública en infraestructures "pot ser un coll d'ampolla" o fins i tot provocar "un estrangulament del creixement econòmic si no està ben feta".