El ‘plàstic’ català que es podreix tot sol

Cada any més de vuit milions de tones de plàstic acaben al mar. Aquests materials formats a partir de derivats del petroli o del gas natural no es descomposen de manera natural, la qual cosa els converteix en una de les principals fonts de contaminació del planeta. Davant d’aquest problema va néixer Oimo, una start-up catalana que té com a objectiu crear productes que substitueixin el plàstic però que siguin compostables i biodegradables.

Oimo es va iniciar fa quatre anys i va néixer com un projecte universitari d’Albert Marfà, cofundador i conseller delegat de la companyia. Aleshores Marfà estudiava a Londres, però va tornar a Barcelona per crear l’empresa.

Oimo elabora bioplàstics, és a dir, materials que també es basen en una estructura de polímers –cadenes de mol·lècules que s’enllacen entre elles–, que “reprodueixen la flexibilitat i rigidesa” dels plàstics tradicionals, explica Marfà. La diferència és que no es fan amb petroli sinó a partir de productes menjables, com polisacàrids (cel·lulosa), greixos (olis) o proteïnes (gluten).

La diferència entre un producte biodegradable i un de compostable té a veure amb les condicions en les quals es desfà. Un material biodegradable es podreix de manera natural. És a dir, si es deixa al mig del mar o del bosc, acabarà desapareixent. Per contra, un material compostable només es degrada en unes condicions artificials, com per exemple a temperatures elevades o en condicions d’alta humitat, per la qual cosa han de passar obligatòriament per una planta de compostatge. Els bioplàstics d’Oimo són les dues coses.

Oimo no vol vendre productes acabats, sinó la primera matèria, però, en canvi, la seva estratègia comercial es basa justament en trucar a la porta de les empreses que més utilitzen envasos, com ara multinacionals de l’alimentació, cadenes de supermercats o empreses de cosmètica o d’electrònica, que són les que utilitzen envasos o béns intermedis de plàstic. “No anem a vendre al fabricant, anem directament a les marques de gran consum”, explica Marfà. L’estratègia es basa en el fet que “és més fàcil que el fabricant d’envasos s’adapti” a les exigències dels seus clients si aquests demanen bioplàstics.

La manera d’aconseguir-ho és vendre el bioplàstic a l’engròs en pellets, és a dir, granulat. Així és com la majoria d’empreses del sector reben els diferents tipus de plàstic: el granulat s’introdueix a la maquinària pertinent, que l’escalfa fins a fondre’l per donar-li forma. Oimo treballa amb el principi que els seus productes s’han de poder tractar amb els mateixos aparells amb què es tracta el plàstic convencional (màquines d’extrusió, el mètode més habitual per fer laminats o bosses; d’injecció –per a peces sòlides–, o impressió en 3D).

Així mateix, els materials que fa servir per fer els polímers tenen “una disponibilitat immensa”, per evitar problemes de subministrament a possibles clients.

L’empresa està un moment crucial de la seva existència. D’una banda, espera treure al mercat el seu primer producte durant el primer trimestre de l’any vinent; i, de l’altra, obrirà una ronda de finançament per obtenir 4,5 milions d’euros. Marfà explica que els fons hauran de servir per obrir el seu propi laboratori i planta, pas indispensable per “accelerar” la recerca per crear nous materials. Fins ara Oimo ha hagut d’externalitzar la investigació. “Cada cop hem d’anar a un centre tecnològic”, diu Marfà. Reservar cada prova en un laboratori extern comporta molt de temps. Amb unes instal·lacions pròpies, en canvi, podrien fer en pocs dies la recerca de diversos mesos.

Actualment la companyia té set treballadors, una xifra que ha anat augmentant des dels quatre del 2020, quan van rebre 75.000 euros d’ACCIÓ, l’agència de competitivitat de la Generalitat. Marfà creu que la nova ronda pot ser un impuls definitiu per començar a vendre plàstics biodegradables.