El milionari inventor del Baix Camp a qui Barcelona deu la Pedrera

Inventar-se un idioma no és una cosa que es faci cada dia, però ara fa poc més de 130 anys, un milionari català resident a França va decidir emprar el seu temps lliure en crear una llengua anomenada Orba, clarament inspirada en els principis de l’esperanto del doctor Zamenhof. Per arribar al moment en què Guardiola, un hedonista a París, es posaria amb aquesta tasca colossal, havien hagut de passar moltes coses abans.

Nascut en una localitat del Baix Camp, de ben jove volia veure món i com que l’economia de la família l'hi permetia i amb els pares no s’hi acabava d’entendre, va emigrar a Anglaterra i després a la costa oest dels Estats Units, on va fer alguns negocis lucratius. Les discrepàncies amb els progenitors que l’havien dut a viatjar eren principalment de caràcter polític, perquè a casa eren carlins conservadors i ell tenia inclinacions republicanes. A més, era cabaler i, per tant, allà no hi havia gran cosa a fer.

Amb els diners guanyats a Califòrnia a la butxaca, es va traslladar cap al sud, a Guatemala, on va fer fortes inversions en finques de cafè i de sucre. Va començar per l’explotació de la canya de sucre, però ben aviat es va adonar que era ben bé al lloc perfecte per produir cafè; de fet, en aquells anys el país centreamericà va esdevenir el principal productor cafeter del món. A més, va tenir prou enginy per dissenyar i patentar una màquina que servia per rentar, assecar i torrar els grans de cafè, molt més eficient que els procediments tradicionals.

La fabricació de l’aparell la va traslladar a Nova York i la va batejar com "la Guardiola" (no seria l’últim cop que el seu cognom prendria un significat alternatiu). La seva visió per al món dels negocis aniria molt més enllà de les commodities amb les quals s’havia fet ric, perquè va invertir també en la companyia que construïa el canal de Panamà i, segons diuen les cròniques, els rèdits van ser generosos (cal suposar que va esquivar la fallida, el 1889, de la primera firma encarregada del projecte, la que dirigia Ferdinand de Lesseps). L’etapa americana de Guardiola va finalitzar el 1891, just quan estava a punt de fer els seixanta anys. Va vendre les inversions en plantacions de sucre i cafè a canvi d’una fortuna i es va instal·lar a París, enmig d’una vida de luxe.

Alternava la capital francesa amb estades a Blanes, Barcelona i la casa pairal de la família a l’Aleixar (Baix Camp). Per cert, d’Amèrica no en va tornar sol; va venir acompanyat d’una filla mulata, de nom Lola, que poc després tindrà un paper rellevant en aquesta història.

El cas és que durant una de les estades al Baix Camp va conèixer una jove reusenca filla d’uns comerciants locals que en aquell moment només tenia vint-i-dos anys (recordem que ell ja depassava la seixantena). El vincle entre tots dos va ser, precisament, la Lola, que era amiga de la futura esposa del seu pare, Roser Segimon Artells. Un cop casats, se’n van anar a viure a París, on les rendes de Guardiola donaven per continuar amb una vida sumptuosa, amb servei i viatges exòtics inclosos. El matrimoni va durar una dècada escassa, perquè el novembre del 1901 Guardiola va morir víctima d’una embòlia.

Però aquí no acaba tot: hi ha una segona part de la història amb referents que tothom coneixerà. Segons van informar els mitjans de comunicació els dies posteriors a la mort de Guardiola, la seva herència es va enfilar fins a la xifra fabulosa de quinze milions de pessetes, una quantitat exorbitant en aquells temps. Descomptat algun import destinat a obra social, la viuda de Guardiola, Segimon, es va poder permetre una vida barrejada amb la burgesia de Barcelona, i és aquí on va conèixer Pere Milà Camps, un senyor de dretes amb pulsions espanyolistes que va quedar obnubilat per l’herència de què gaudia Segimon; de fet, en aquella època la gent es preguntava, fent broma, si Milà s’havia casat amb la viuda Guardiola o amb la guardiola de la viuda...

Els diners de Segimon, un cop casada en segones núpcies amb Milà, servirien per canviar per sempre el perfil de la ciutat de Barcelona, perquè el matrimoni va adquirir una torre a la família Ferrer-Vidal que hi havia a la confluència del carrer Provença amb el passeig de Gràcia. La torre no va durar gaire més, perquè van decidir enderrocar-la i encarregar-li un projecte de domicili ni més ni menys que a l’arquitecte Antoni Gaudí, en el que seria el naixement de la conegudíssima Casa Milà o, popularment, la Pedrera. No deixa de ser curiós que la nova edificació prengués el nom del marit quan, com hem vist, els diners procedien de la fortuna de Segimon.