Els fabricants nòmades envaeixen la cervesa artesana

Carlos Ayora va produir la seva primera cervesa amb un amic al garatge de casa els seus pares, a Cunit. Era l’any 2012 i en van fer 20 litres. Fa tres o quatre anys van voler fer-ne 1.000 litres en commemoració del desè aniversari de la mort del cantant de Los Delinqüentes, Miguel Benítez. Com que no tenien la infraestructura necessària, van llogar la fàbrica d’un productor. Avui, ja amb tres socis més, produeixen entre 7.000 i 8.000 litres de cervesa cada any per vendre-la. I ho continuen fent sense tenir una estructura de producció pròpia. HZT1L (Hazte1litro), com s’anomena legalment el grup, és una d’aquestes associacions que en l’argot de la cervesa artesana se’n diu “nòmada”: no tenen fàbrica pròpia.

“El cost inicial de tenir una fàbrica de cervesa és prohibitiu i pot arribar a ser un problema. A canvi de no tenir-ne, hem de pagar uns preus variables bastant elevats. Aquest marge que perdem per una banda, l’intentem guanyar estalviant-nos la distribució de la cervesa, que fem nosaltres mateixos”, explica Ayora. “Als nòmades, produir cervesa ens costa bastant més, i per això hem d’aconseguir birres molt diferents i atractives, ja sigui per categoria o per graduació, perquè tinguin sortida a un preu més car”, diu Ángel Tarriño, propietari de Zulogaarden. Pepe López, el pare de La Font del Diable, indica un possible problema: “No ets a casa, i per tant has de confiar en el cerveser que te la fa, i el preu de produir no és el mateix, però també pots aprofitar que cada fabricant sap fer bé un determinat tipus de cervesa”. A cap d’ells sembla que els preocupi que la competència conegui la fórmula de la seva cervesa artesana.

Aquests tres productors fan entre 7.000 i 10.000 litres anuals de cervesa. És el límit. Per a produccions més grans probablement passarien a tenir fàbrica pròpia, perquè ja començarien a sortir els números. A Catalunya hi ha unes 82 fàbriques registrades de cervesa artesana i es diu -no n’hi ha dades oficials- que hi ha més de 30 marques nòmades, és a dir, que produeixen en altres instal·lacions, i molts cops en més d’una. El nomadisme és un fet. I no només a Catalunya. Mikkeller, multinacional del sector, no va tenir fàbrica pròpia durant molts anys.

El nomadisme té un problema organitzatiu. El gremi de cervesers artesans català (Gecan) només registra aquelles empreses que tenen plantes de producció pròpia, però hi ha la voluntat de canviar els estatuts perquè altres elaboradors s’hi puguin associar, com explica el seu president, Josep Borrell.

“Gran part dels nòmades fan servir les fàbriques d’altres com un test: per provar si poden tirar endavant sense haver de fer una gran inversió”, explica Judit Càrtex, actualment a Garage Beer, que confirma el problema de preu que suposa fer-ho així. Cada ampolla pot acabar costant un 20% més. La conseqüència: “Molts han de tenir una segona ocupació per guanyar-se la vida”. És el cas d’Ayora i Tarriño.

Vic Brewery és una de les fàbriques on productors com ells van a parar. Jordi Padrosa assenyala que té una desena de productors a qui cuina les receptes que li porten. Per a tots ells en fa uns 80.000 litres anuals, al voltant d’una tercera part de la seva producció anual. “Ells m’ajuden a créixer, perquè m’aporten liquiditat per fer el meu producte”, afirma Pedrosa. Ho argumenta amb el fet que produir per a altres li permet ingressar diners a trenta dies, molt menys temps que el que cal per recuperar els diners destinats a les seves Vic Ale, que abans han de passar per la distribució i la comercialització.

El nomadisme també s’ha convertit en una fórmula més per a les cerveseres industrials per intentar posar un peu en el món de la cervesa artesana, que a Catalunya representa només un 1% del consum total i que precisament per això té molt marge per créixer. Una prova és un dels últims moviments que ha fet Mahou San Miguel, que després de comprar part d’una marca -Nómada Brewing- ha anunciat la seva intenció de crear un hub a Còrdova on els nòmades puguin produir i compartir experiències.