Per què està prohibit pagar a qui dona sang?

Barzin Bahardoust troba que tot plegat és molt complicat. Fa anys que intenta pagar als canadencs que vulguin donar plasma sanguini -aquesta part líquida i viscosa, color de palla, de la sang, de poders terapèutics extraordinaris-. Quan la seva empresa, Canadian Plasma Resources (CPR), va intentar obrir clíniques a Ontario el 2014, els activistes locals van aconseguir que es prohibís l’extracció remunerada de plasma. Sense desanimar-se va provar-ho a Alberta, que també ho va prohibir l’any passat. Més endavant, el 26 d’abril, quan CPR va anunciar que estava planificant un centre per a la Colúmbia Britànica, el govern provincial també va dir que ells estaven estudiant una legislació semblant. CPR ha aconseguit obrir dos centres, un a la llunyana província de Saskatchewan i un altre a Nova Brunsvic. I també aquests han generat certa oposició.

La demanda global de plasma creix, i no es pot cobrir només amb donacions altruistes. Les exportacions globals de plasma es valoraven el 2016 en 126.000 milions de dòlars, més que les exportacions d’avions. Però pagar pel plasma planteja problemes ètics, socials i mèdics: que si ens pot dur a catàstrofes sanitàries -com la dels anys 80, en què sang contaminada va ajudar a estendre el VIH i l’hepatitis-; que si explota els pobres; que si redueix l’oferta de sang “completa”, que sol donar-se voluntàriament en la seva pràctica totalitat...

Cap d’aquestes preocupacions està ben fonamentada. Però les cauteles canadenques sobre el fet de pagar pel plasma les comparteix gairebé tot el món. Els Estats Units, la Xina, parts del Canadà i alguns països europeus són dels pocs que ho permeten. Són països extraordinàriament efectius: tres quartes parts s’extreuen només dels Estats Units, i un altre 10% de la Xina, Alemanya, Hongria i Àustria, on també es permet pagar per donar. Dels més de mil centres de donació de plasma a tot al món, 700 són als EUA.

Només els països que paguen per la donació de plasma són autosuficients (Itàlia, on les empreses donen hores lliures als donants, frega l’autosuficiència.) La meitat del plasma nord-americà s’exporta a Europa.

Les farmacèutiques de països en què la donació de plasma està prohibida fan gran part de les seves extraccions als Estats Units. Tres de les grans empreses extractores són europees: la catalana Grifols, la irlandesa Shire i la suïssa Octapharma. L’empresa matriu d’un altre gran extractor, CSL Behring, és australiana. Aquestes quatre empreses juntes tenen vuit de cada deu centres d’extracció de plasma. Part de la seva capacitat productiva està ubicada als EUA, però una altra part se centra en altres llocs.

El plasma exportat es fa servir per fabricar productes farmacèutics i és diferent del plasma que, amb els glòbuls vermells i blancs i les plaquetes, es fa servir en les transfusions -el que salva tantes vides quan hi ha pèrdua de sang en accidents o en la cirurgia-. Però la sang completa rarament creua fronteres, i molt rarament se’n remunera la donació. De fet, l’Organització Mundial de la Salut recomana que les donacions siguin voluntàries.

Sortosament, la demanda de transfusions va a la baixa. La gestió dels bancs de sang i la medicina moderna s’han fet molt més eficients. Kevin Wallis, que ha gestionat reserves de sang en un centre de Londres durant gairebé 20 anys, diu que els hospitals abans feien servir tres unitats de sang per a una operació de maluc, mentre que avui gairebé no en fan servir ni una. Tot i el creixement de la població, el nombre d’unitats de glòbuls vermells que fan servir els hospitals anglesos ha passat de 2 milions a l’any fa 15 anys als 1,4 milions d’ara.

El plasma farmacèutic és diferent. Se’l tracta amb calor o es banya en productes químics per esterilitzar-lo i reduir-ne els riscos associats. Té tot tipus d’usos. Si la sang no es coagula bé, com els passa als hemofílics, un producte de plasma pot ajudar. També pot restaurar un sistema immunitari debilitat, per exemple, per la quimioteràpia. Una complicació coneguda com la malaltia de Rhesus, en què el tipus de sang d’un fetus és incompatible amb el de la mare, era la responsable d’un 10% dels fetus nascuts morts als Estats Units en els anys 60. Avui dia els productes de plasma poden salvar el nadó.

Històricament, aquests productes eren derivats del plasma extret quan els voluntaris donaven sang completa. Però la demanda ha superat les donacions. Per tant, la proporció de productes de plasma derivats de la sang completa ha baixat d’un 40% el 1990 a un 13% el 2015. Avui el plasma generalment s’extreu per mitjà de l’afèresi, un procés en què s’extreu sang completa, se centrifuga i se’n retira el tel del plasma. A continuació, els glòbuls vermells es barregen amb un anticoagulant i es retransfusionen al donant. La donació normal de sang sol durar uns 10-15 minuts. L’afèresi pot durar fins a una hora.

El plasma es regenera més ràpid que els glòbuls vermells, per la qual cosa els donants poden aportar-ne més quantitat en una sessió, i amb molta més assiduïtat. A la majoria de països, els donants de sang completa poden donar-ne fins a 500 ml, que resulten en 250ml de plasma, i com a molt un cop cada dos mesos. El donant de plasma pot oferir fins a 800 ml, i als EUA se’ls permet fer-ho dos cops per setmana. Això de seguida suma. En un any, un donant de plasma pot arribar a donar fins a 80 litres d’aquest líquid, en comparació amb els 1,6 litres d’un donant de sang completa. Jan Bult, director d’una associació mercantil que representa empreses que fabriquen més de la meitat dels productes de plasma mundial explica que els donants regulars remunerats, persones que s’han sotmès a un cribratge exhaustiu, contribueixen a fer que els productes de plasma es mantinguin segurs.

Però aquest estigma de “pagar per donar” persisteix. Als anys 80 la meitat de les desenes de milers d’hemofílics de tot el món es van infectar amb el VIH o l’hepatitis per culpa de productes de plasma contaminats. Milers van morir de malalties relacionades amb la sida. Molts experts van mantenir que això de pagar per donar sang havia fomentat que molts donants no haguessin parlat amb franquesa de les seves conductes perilloses, com ara pràctiques sexuals arriscades o les drogues. Al Canadà i a Irlanda hi va haver comissions d’investigació oficials. A França i al Japó, funcionaris de la salut pública i empresaris van acabar a la presó. Als EUA les farmacèutiques van arribar a acords extrajudicials. L’ombra de l’escàndol és allargada. El govern britànic va anunciar el novembre passat que s’obriria una investigació independent.

Avui als EUA Acontinua sent legal pagar per les donacions de sang completa. Però els hospitals es neguen a acceptar-la. Amb tot, el plasma actual està més assegurat que abans contra els riscos de contaminació. Els cribratges i la sanitat moderna són extraordinàriament efectius. Hi ha altres prejudicis molt arrelats contra el pagament pel plasma. Algunes dades, per exemple, donen versemblança a la sospita que s’aprofita dels pobres: els centres de plasma nord-americans es concentren en zones del país més deprimides i normalment estan en districtes en què el 27,4% de la població és pobra, segons una anàlisi de The Economist, una xifra molt més elevada que la de l’índex mitjà de pobresa nord-americà, que és del 16,5%.

L’altra preocupació, compartida pel doctor Sher, és que pagar pel plasma pot portar a una disminució en donacions de sang completa. Però, si això fos cert, el problema s’estaria intensificant, atès que els centres de donació remunerada de plasma s’han doblat a tot el món en els últims cinc anys. Però Peter Jaworski, de la Universitat de Georgetown, creu que la donació remunerada de plasma “no desplaça la donació de sang voluntària”. Els nord-americans, per exemple, segueixen donant la mateixa quantitat de sang voluntària per càpita que els canadencs.

L’aversió al plasma remunerat té els seus riscos. Segons Grifols, el desequilibri geogràfic posa en risc el subministrament de plasma. La sobredependència de les importacions des dels EUA és un tema candent al sector. Representants de diversos països admetien que calia fer més per diversificar-ne els subministraments. Legalitzar el pagament per les donacions de plasma és un primer pas evident.