Vida d'un lutier al segle XXI

GironaEduard Sitjas tenia 12 anys quan va anar amb el seu pare a comprar un violí a Barcelona. Tocava l'instrument des d'en feina cinc i hi tenia força traça. Es van plantar a la botiga taller de Xavier Vidal, que en aquells moments era al carrer Elisabets, en ple Raval. "Recordo entrar-hi, veure l'atmosfera, l'olor, la gent treballant i vaig al·lucinar. Vaig sortir d'allà pensant que fer un violí a mà era un ofici", recorda. Des d'aleshores, quan algú li preguntava què volia ser de gran, ho tenia clar: "Vull fer violins, vull ser lutier". Més de dues dècades després Sitjas, que ara té 39 anys, és l'únic lutier de Girona i forma part de la desena de professionals que construeixen violins, violoncels i violes a Catalunya.

Tot i que no té una tradició familiar de músics, tant el seu pare com el seu avi eren molt melòmans. De petit Sitjas ja escoltava amb el seu pare concerts de violins o de música de cambra, uns vinils que també sentia el seu avi mentre cosia a la sastreria familiar que tenien a Palafrugell. La part artesana sí que li ve d'una llarga trajectòria familiar. A banda del seu avi, el seu besavi que també era sastre i el seu pare, que va continuar amb la botiga, ell sempre ha sigut molt manetes. A més, té un oncle que era torner. "De petit ja tocava, ja trastejava amb la fusta", explica.

A tots ells els té molt presents en el seu taller. És una petita capella d'un antic convent ubicada a la pujada de Sant Domènec, una zona molt tranquil·la tot i ser al mig del Barri Vell de Girona. "Sempre havia volgut tenir un taller amb bona acústica per fer concerts íntims per presentar els meus instruments o simplement perquè poguessin venir músics a passar repertori", explica. El taller traspua història per totes les parets. Només entrar-hi hi ha el seu estoc de fustes que algun dia acabaran sent còpies de Stradivarius o Guarneris. Dues de les quatre taules on treballa tenen un gran valor sentimental: una era la que hi havia a la sastreria familiar on el seu avi i besavi tallaven teles; el banc de fuster, on dona forma als instruments, era de David Bagué, un referent dels lutiers a Catalunya. A banda de tot tipus d'eines, també hi ha l'últim instrument musical que s'ha fet un lloc a l'espai, un piano de fusta que li han cedit i que ja ha incorporat als concerts que organitza. La sorpresa del taller és una petita cambra fosca on Sitjas practica una de les seves principals aficions: la fotografia analògica.

Però arribar on és ara no ha estat fàcil. "M'ha costat molt i encara em costa viure de la meva professió, però és que estem en un país on la cultura està on està. Els músics no viuen bé i jo visc dels músics", apunta. "No tinc nòmina, soc autònom i puc estar un trimestre sense facturar res", explica.

Llarga formació

Acabat el batxillerat, va anar dos anys al taller que tant l'havia fascinat amb només 12 anys a fer d'aprenent. Allà va descobrir com funcionava l'ofici. Després va estudiar a l'escola de lutiers de Newark (Anglaterra) durant tres anys. I, posteriorment, va fer una estada a Londres en un taller de restauració: "El que jo volia fer, però, era construcció". Després de més estades entre França i Anglaterra va aterrar a Girona l'any 2011. Va triar la ciutat perquè és "bonica, petita, tranquil·la i ben comunicada". "És de fàcil accés per als músics; poden venir de Barcelona, de París o Madrid amb un AVE", explica.

Però la ubicació actual no va ser on va instal·lar el seu primer taller. Era en un petit pis de només 30 metres quadrats situat a les cases de l'Onyar, on també vivia, i on els encàrrecs arribaven amb comptagotes. "Vaig menjar molts dies arròs", recorda, en una dosi de realitat. El primer encàrrec l'hi va fer la violinista barroca de Berga Alba Roca. "La coneixia perquè ja li feia el manteniment dels seus instruments". De mica en mica el boca-orella i les xarxes –a les quals ha hagut de sucumbir tot i que no li agraden les noves tecnologies– van anar funcionant i just després de la pandèmia va poder traslladar-se al seu actual taller, on sempre està acompanyat de la Fusta, la seva gossa.

La violinista Maria Florea és qui li ha fet l'últim encàrrec. Fa un any i mig Sitjas havia acabat un instrument que va fer per iniciativa pròpia, cosa que fa de tant en tant perquè "és un procés més lliure", i li va demanar a Florea si el podria tocar durant unes setmanes. "Quan acabes un instrument necessita un rodatge, obrir-se, i sempre acostumo a deixar-lo a músics; un cop s'obre, jo l'escolto i n'analitzo el so i, si cal, canvio coses", explica. El tercer dia, ella li va trucar, sorpresa per la qualitat del so, i n'hi va encarregar un per a ella.

Procés de construcció

Un violí es pot construir en l'espai d'entre un mes i mig i dos mesos, dedicant-hi vuit hores al dia. "No estic treballant, però, cada dia amb un mateix instrument; els vaig intercalant perquè va bé deixar-los reposar", concreta. De fet, ara compagina la construcció d'un violí amb la d'un violoncel. El preu d'un dels seus violins oscil·la entre els 15.000 i els 20.000 euros. Què fa que un instrument acabi costant milions d'euros? La resposta és clara: "El pas del temps; no té res a veure amb el so. Un instrument antic acaba sent una obra d'art; un Stradivarius de l'any 1700, per exemple, ja no es pot tornar a fer, és igual que un quadre de Dalí", explica.

Quan comença a construir sempre ho fa de la mà del músic. "El procés s'inicia quan t'explica què vol, quin so busca", diu. A partir d'aquí entre tots dos trien el model –el que fa Sitjas és reproduir instruments antics dels grans mestres de la lutieria italiana del segle XVIII– i amb quin tipus de fusta el construirà. Li ha costat anys fer l'estoc de fustes que té actualment i on es pot trobar des d'avet de la Val di Fiemme fins a l'arç dels Alps italians o Baviera. "Hi ha gent que es dedica a la venda d'aquest material i he arribat a anar, per exemple, a Alemanya a comprar-ne". El cost per construir un violí entre fustes, corda i la resta de material oscil·la entre els 1.000 i els 1.500 euros.

Per començar a donar forma a un violí dibuixa el model, fa les plantilles amb plàstic i, d'aquí, treu el motlle on encolarà els laterals del violí. El procés és molt laboriós, però, explicant-ho de manera senzilla, a continuació fa la tapa del davant de fusta d'avet mentre que la del darrere, els laterals i la voluta són d'arç i el batedor, de banús (una fusta negra). Quan té enllestida la caixa, construeix la voluta, que encasta posteriorment a la caixa. Acaba l'instrument posant el batedor, les cordes i el vernís.

La part que més gaudeix és quan treballa la fusta donant forma a l'instrument. "La densitat de la fusta, com la treballes, quin gruix deixes, la bombatura... són fases que determinen el so", explica. També gaudeix especialment de posar el vernís. És un procés llarg, que dura setmanes i que necessita molta concentració. L'objectiu és donar una imatge del segle XVIII al violí. "Replico exactament les rascades, el color i el desgast del model escollit", afirma.

El resultat final és un instrument contemporani però amb una imatge antiga. "És una reproducció d'un violí original, però li acabes donant la teva interpretació". De fet, explica, té companys de professió, amb qui fan trobades anualment, que poden identificar els seus violins entre varis.

"La principal raó per la qual em dedico a aquest ofici és precisament perquè no ha canviat gens: faig servir el mateix procés, cola, vernís –que elabora ell mateix– que un lutier del segle XVIII. L'únic que canvia és que jo tinc llum elèctrica i ells d'oli. Necessito aquesta bombolla de pau en l'actual context digital", admet.

Sitjas té clar que construint instruments no tindrà mai un compte corrent de sis zeros, i tampoc sap si mai es podrà comprar un pis. Però tot i els entrebancs, mai s'ha qüestionat que aquest és el camí que vol recórrer. El pas dels anys, o fins i tot dels segles, determinarà si els Sitjas s'acabaran convertint en una mena de Stradivarius. L'únic inconvenient, diu fent broma, és que si això passa, ell no hi serà per veure-ho.