Un tresor barceloní sota terra

BarcelonaUn privilegi, entrar a can Artigau és un privilegi. El magatzem de lloguer d’attrezzo per a l’espectacle i les arts visuals, al carrer de Manso número 1, és un tresor barceloní, un indret que costa d’explicar i no fer curt. Pura màgia, podríem dir-ne, sense por de l’ensucrament. Perquè màgia és poder tocar el passat a través dels milers i milers d’objectes –des del segle XIX fins als anys vuitanta– que custodien les parets, els sostres i les infinites lleixes i baldes d’un soterrani de l’Eixample. Sis-cents metres cúbics d’acumulació de memòria, de temps encarnat en ràdios, armadures, vaixelles, cendrers, ampolles, cistells, joguines, escultures, quadres, llibres, espases i tot, absolutament tot, el que un es pugui imaginar.

La família Artigau regenta el negoci des que a mitjans del segle XIX va ser fundat pel besavi del besavi del Roc, qui avui el comanda, just un any després de la pèrdua del seu pare, en Jordi, per a qui només té paraules d’estimació i agraïment. Les mateixes que dedica a tots aquells professionals del món de la direcció artística que l’han acollit, entès i confortat durant els últims mesos. Té 24 anys i ja en fa quasi deu que hi està capbussat al 100%, avui com a continuador familiar i únic treballador de la casa. Al·lucinant. Només es pot entendre en el moment en què comprens que això per a ells ha sigut sempre molt més que una feina, ha sigut la seva vida. El Roc rep els projectes, aconsella, assessora, fa la llista del material demanat, el pressuposta, el fotografia, el neteja o restaura si cal, l’embala i el deixa llest per recollir. Té al cap tot el que hi ha al magatzem i on està situat, una exigència mental impressionant que només s’explica per la passió i entrega de qui té clar que això és indestriable de la pròpia vida.

Productores de cinema i sèries i companyies de teatre són els principals clients d’Artigau: “Nosaltres guardem i ells fan l’art”. M’impressiona aquesta reflexió, apresa i interioritzada sens dubte gràcies al mestratge del pare, figura fonamental al llarg de dècades de feina –des dels 14 anys– i dedicació en l’ordenació i catalogació de tot el material que custodien. Què val llogar tres dies una espasa? 36 euros. Els preus depenen de la qualitat dels objectes llogats, de la seva antiguitat i valor, també de la quantitat de productes demandada i del temps de lloguer.

Quants objectes tenen? Una aproximació d’inventari? Impossible saber-ho. Al Jordi li agradava dir que 10.000, però només cal fer una volta i observar una mica per veure de seguida que en són moltíssims més. La zona dels canelobres, la vaixella, la cristalleria i el parament de taula. La sala de música, amb tota mena d’instruments però també les maquetes de vaixells. La sala oriental, amb teteres, gerros, catximbes, etc. Els bancs i taules. Les encluses, les cordes i els objectes de ferro forjat. Les làmpades, de tota època i mida. Gibrelles, càntirs, tines i gerros. Timons penjats. A l’entrada, els rellotges de paret. En diverses baldes, els despertadors. La sala de les joguines, els trons daurats i els capgrossos antics, autèntiques peces de col·leccionisme. La sala de coure, les escultures, els bustos, les talles, les imatges religioses, les màscares de gas, els cascos de guerra. Les maletes, tinters, escrivanies, màquines d’escriure, orinals i arxivadors. Ampolles de tota mena, llibres, revistes, provetes. La zona del vímet i els cavallets. Ara ja es fan poques compres, l’espai és com un tetris, i el repte és la conservació i la protecció de la humitat.

“És un món de fantasia i misticisme”

“Estic aquí des que tinc memòria”, evoca el Roc. “És un món de fantasia i misticisme”. De petit, les bicicletes que pengen del sostre li semblava que volaven, com a E.T.,i li feien por els cranis d’animal penjats a la paret de l’escala que baixa. També el lloc dels animals dissecats. No tant els crucifixos de més enllà. Va ser aprenent —"un dels últims que hi deu haver hagut a Catalunya”— del seu pare, de qui va absorbir la passió per la història, però també pel tracte amb la gent, per pujar i baixar —l’exigència física és notable—, embalar, escoltar, documentar-se... Gent que li porta objectes i ell els dona una nova vida. Com les figuretes ètniques eròtiques que van sortir de l’habitació d’una àvia i que han servit per ambientar fa poc una casa d’una sèrie. El 47, Merlí, Polseres vermelles, La que se avecina... Incomptables pel·lícules, sèries i obres de teatre. També anuncis, però ara menys.

Més d’un segle i mig custodiant els objectes que els barcelonins han exiliat de casa seva. El tresor Artigau, sota terra, protegeix la ciutat.