La tovallola d’'Alcarràs' és de Las Pepitas

Daquí cinquanta o cent anys, si un figurinista o responsable de vestuari d’una pel·lícula necessita vestir els actors com la gent es vestia el 2026, el més probable és que tingui un problema seriós. Bea Castelló ho té claríssim: “Avui ningú guarda la roba. Gairebé tot és de mala qualitat i d’un sol ús. És estrany que algú es posi la roba que portava dues temporades enrere”. Això abans no era així. Sap de què parla. El seu negoci, Las Pepitas, que va heretar de la seva mare, fa molts anys que dona servei en un terreny tan fascinant com és la roba. La de vestir i la de la casa.

Al seu local de Gràcia gairebé no s’hi cap. Muntanyes de roba de tota mena i estrets passadissos per on transitar. La Bea sap on és tot. Sap què té i què no té. Sap què pot oferir, quines èpoques, quins estils, quines talles. Un arxivador dins del seu cap. Avui té la visita d’una directora de teatre de Mallorca que busca vestuari per als actors del muntatge que està preparant. Ens ensenya la tovallola blanca amb taques de colors que van llogar-li per a Alcarràs i també una de les Maletes de Tulse-Luper del film de Peter Greenaway. Tot el que té és roba de qualitat que molta gent ha anat guardant a casa seva –d’aquí la diferència amb els nostres dies– i que Las Pepitas han anat adquirint, inventariant i guardant.

Estovalles, llençols, cortines, tota mena de roba de la llar, cobrellits, tota mena de vestits d’home, dona, nen, nena, nadó, roba de bateig i primera comunió, complements de moda, barrets, cinturons, moneders, ulleres, botons, bijuteria, tuls, mocadors, fils, randes... Des del segle XIX fins als anys noranta, un ventall temporal molt ampli que abasteix tendències, modes, tradicions i tota mena d’imaginari tangible i intangible.

L’iniciador del negoci va ser el seu avi, Juan Sánchez, especialista en restauració de mobles i envernissat de pianos. També en ceràmica antiga. Provinent de Caravaca de la Cruz, als catorze anys ja era a Barcelona buscant-se la vida. També va saber cultivar una bona fal·lera pel tèxtil, passió que li va traspassar a la seva filla, Pepita Sánchez, la mare de la Bea. Ella va ser qui, als anys vuitanta, va decidir obrir una botiga al carrer Alfons XII, per donar cabal i sortida a la roba i les antiguitats que tant omplien la seva vida. I la Bea, des de ben petita, ja va sentir-se captivada per una professió tan magnètica, tan addictiva. “De seguida em va agradar això d’anar a les cases i trobar roba antiga per donar-li una nova vida”. Als quinze anys ja hi estava capbussada de cap a peus.

No només tenen roba sinó que disposa d’una àmplia selecció d’objectes de la llar, des de perfumeria, perruqueria, oci, revistes, cristalleria i aixovar divers. La clientela de Las Pepitas ­–així els va quedar el nom de la seva mare com a nom genèric i entranyable del negoci– no són només el cinema i el teatre. També aquell client particular que desitja vestir d’una manera especial, amb personalitat, amb mirada vintage. “A Londres, per exemple, ens porten molt avantatge. Fa molts anys que allà hi ha gent a qui li agrada anar vestida dels anys 40, 50 o 60”, reflexiona la Bea. Aquí, en canvi, ens movem més per modes, per una mena de postureig, perquè toca. “Aquí bevem molt vi, oi?”, “Sí”, “I coneixes molta gent que es begui el vi amb una copa antiga que dringa com aquesta?”. I em fa la demostració del driiiiing. “Doncs ja està, amb això està tot dit”.

En efecte, molts no li donen importància a beure el vi en un got de l’Ikea, un de plàstic, o una copa com déu mana. Doncs amb la roba passa el mateix. “S’ha de saber valorar l’objecte i la peça de roba antiga. Si ho saps valorar segurament li trobaràs el gust, t’agradarà arreglar-t’ho, ho gaudiràs com es mereix”. La clientela estrangera, per norma general, és més fàcil que porti incorporat aquest sisè sentit. És una qüestió de criteri, de bon gust.