Què fem amb Grècia?

Fa uns dies llegia una notícia extraordinària que explicava com el govern grec, forçat a reduir a corre-cuita el seu deute, decidia posar a la venda les seves platges. Un cop triada la primera, un dels millors paratges naturals del país, una comissió encarregada de la venda visitava in situ els terrenys i trobava que s'hi havien construït 7.000 habitatges! Tots, esclar, al marge de la legalitat. I sembla que no és estrany perquè els registres de la propietat són gairebé inexistents...

Aquest exemple és un magnífic reflex d'un país desballestat, que permet entendre el gran disbarat que és, avui, la realitat grega, com a conseqüència de dècades, o segles, d'una mena de campi qui pugui. I també permet entendre la indignació i el neguit dels creditors que es perden en el marasme grec i van assumint que Grècia no podrà fer front a una part important, i creixent, del seu deute. El creixement econòmic no els arriba, més austeritat és impossible i les reformes no és tant que no es vulguin fer, sinó que n'hi tantes i tan profundes que demanen molts anys.

Grècia es va incorporar a la CEE el 1981, cinc anys abans que nosaltres, i forma part de l'euro des de la seva posada en circulació. I durant molts anys la banca europea, especialment francesa i alemanya, ha invertit molt en l'economia grega. Em pregunto, aleshores, com és possible que en 30 anys de pertinença a la CEE les institucions comunitàries no s'adonessin de les extraordinàries febleses institucionals de Grècia, i com pot ser que la banca d'uns països tan avançats actués amb tanta lleugeresa. Tot plegat em fa pensar que els culpables del desastre els podem trobar tant a Grècia com entre els que hi van abocar tants diners. I, segurament, els menys responsables són la majoria dels ciutadans grecs que avui es veuen condemnats a la misèria.

Fent-los vendre platges ni arreglarem el deute, ni modernitzarem les seves institucions. Trencarem encara més la societat grega i reforçarem els greuges i les diferències entre els europeus. Perquè no es tracta només d'estabilitzar els mercats i anar cap a una unió fiscal i econòmica. Si no volem que Europa es vagi esmicolant, cal un nou contracte social europeu, com proposa Ulrich Beck en el seu últim llibre. Difícil, però no hi ha més remei.

Jordi Alberich és economista.