Cada cop estic més segura que la por és el principal motor de la humanitat. La por a estar sols, al fracàs, a allò ocult, als estranys, al que no coneixem… totes aquestes pors, sofisticades i de vegades absurdes, mouen el món, generen guerres, marginació i fanatisme. La por, necessària per a la nostra supervivència, és, però, darrere de quasi totes les decisions humanes estúpides, aquelles que no ens permeten avançar a alguna cosa millor tot i la nostra capacitat.
Bé, aquesta reflexió filosòfica només és per introduir una afirmació: tinc por. Sí, noto totes les pors que he mencionat i moltes altres i, com a empresària, tantes que no tindria espai per enumerar-les. Vèncer la por és important quan és irracional i improductiva, però, de vegades, simplement és natural i justificada. Aleshores no hem d’oblidar la por, sinó fer-hi front.
De què tinc por ara? Doncs resulta que, per primer cop en la breu història de la meva empresa, una persona ha marxat. Portava amb nosaltres uns quants anys i suposava una peça important de l’equip que, a poc a poc, havíem format. En un grup petit de persones totes són fonamentals i la pèrdua d’una de les peces pot ser catastròfica.
En saber la notícia, en un primer moment el món em va caure a sobre, però, en realitat, en 48 hores la crisi havia quedat pràcticament superada. Movent unes peces per aquí i per allà, ja torno a tenir un equip con Déu mana, més aviat un equipàs. Bé, hem de formar una altra persona, hem de tornar a generar dinàmiques i tot això però, amb temps, esforç i ganes, tot s’aconsegueix. Però quan miro la persona que s’ha incorporat a l’equip i intento formar-la, no puc evitar pensar que pot marxar, una cosa en què fins ara no pensava.
Ara, i si torna a marxar algú? ¿I si la meva empresa no ho fa prou bé per retenir el talent? ¿Què passa si formo algú per a tota una carrera professional dins la meva empresa i, finalment, no passa dels tres anys? ¿I si perdo la meva mà dreta? La resposta és sempre la mateixa: quan passi, ho afrontaré. Ara, ho he de dir... tinc por!