Pilar Eyre: “Soc 'youtuber', però no aniré a Andorra”

El pare de Pilar Eyre (Barcelona, 1951) ja apuntava que ella seria una Minou Drouet: “Em donava un duro per cada poema que escrivia, però esclar, després me’l prenia perquè per a una nena de 6 anys eren bastants diners”, explica a l’Empreses.

“Al voltant dels 14 anys em van obrir un compte d’estalvi i em van donar mil pessetes. Amb aquests diners em vaig comprar llibres, tot i que realment no feia falta perquè a casa meva n’hi havia molts”, apunta l’escriptora. I segueix: “Vinc d’una família molt conservadora i molt de dretes, però era una dreta il·lustrada”.

L’escriptora finalista del Premi Planeta l’any 2014 amb Mi color favorito es verte assegura que constantment està assolint fites professionals: “Quan em dediquen una bona crítica o quan em truquen les editores per dir-me que surt la segona edició d’un llibre”. Actualment, publica de mitjana un llibre cada any i mig: “Escriuré fins als 100 anys. Em queda molta vida i em moriré amb les botes posades”.

A més d’escriptora, Eyre sempre ha volgut ser periodista. Va estudiar filosofia i lletres i ciències de la informació i, amb 24 anys, va debutar als mitjans: “Jo he necessitat treballar com tothom. He fet coses que no m’agradaven quan era jove. I he estat amb persones que tampoc em queien bé. Però tenia una professió i vivia d’això”. Ara, però, amb 74 anys, les col·laboracions en mitjans són totalment vocacionals: “Només participo en programes on conec la gent, són amics meus i em cauen bé”. Tot i això, les col·laboracions sempre són remunerades: “No vull oferir el meu treball gratis, perquè no vull prendre-li la feina a algú que necessita cobrar".

“La principal font d’ingressos és el patrimoni familiar, després els meus llibres, que afortunadament es venen molt. Després, YouTube, seguit pels articles i col·laboracions”, destaca. De fet, YouTube ha sigut una sorpresa: “No sabia que donava diners. Vaig començar a penjar vídeos perquè pensava que tot el que havia après i els esdeveniments històrics que havia presenciat es perdrien i no quedaria res del meu testimoni i les meves experiències periodístiques amb la família Franco”. 

Pel que fa a finances personals, es considera austera, però no garrepa: “De fet, soc bastant generosa, m’agrada que la gent que treballa a casa visqui bé, intento pagar-los bé. També m’agrada fer regals i m’agrada la roba, m’hi gasto molts diners, és el gran caprici que tinc”. “Tampoc sé en què gastar-me els diners més enllà d’això. Tinc un bon cotxe, una casa a la Costa Brava i tinc les meves causes, com són les dels animals. Col·laboro amb Càritas, entre altres entitats que ajuden a gent, i amb moltes protectores d’animals. També m’agrada viatjar; no és que viatgi gaire, però viatjo bé”.

D’altra banda, explica que paga la mútua del Col·legi de Periodistes, però que ella utilitza la sanitat pública: “Em sembla fantàstica, la meva doctora de capçalera és la del CAP i li tinc una confiança brutal”. En aquest sentit, Eyre és partidària de pagar impostos: “Tant de bo pagar-ne més, perquè això significaria que guanyo més”. I vol continuar contribuint en aquest país: “Encara que sigui youtuber no me n’aniré a Andorra”, detalla entre rialles. 

L’escriptora ha vist passar ofertes financeres interessants pel davant: “Estàvem de lloguer i volíem comprar-nos una casa a prop de Sitges. Ens van oferir un terreny molt bé de preu, però que no s’hi podia edificar fins en un futur. No el vam voler comprar i mig any després ja hi van fer una urbanització amb què ens haguéssim forrat”. Sí que assegura, però, que la casa de la Costa Brava se la va comprar fa 15 anys i va ser una bona inversió perquè ara ha duplicat el seu valor per la zona on és.

També recorda una oportunitat perduda amb la loteria: “Tots els números bé menys el complementari. Ens van tocar 600.000 pessetes, que era molt per a l’època, però ens haurien pogut tocar 60 milions, teníem un disgust horrible”. De fet, Eyre assegura que van seguir la tendència dels pares, que eren bastant “perdedors”: “Invertien en coses que se n’anaven en orris. Van invertir bastants diners en el Grand Tibidabo de Javier de la Rosa i en Sofico, un frau, era una estafa piramidal. Al final vam perdre la fe en les nostres habilitats per invertir”. 

Actualment, el seu fill s’encarrega de portar les finances: “És economista i porta les inversions i els diners, jo no sé si tinc diners al banc. No sé ni fer un bizum, ni quant cobro”.