La petita mentida d'on va néixer el formatge Président i el principal grup làctic del món

Per un dels camins sinuosos que relliguen les granges solitàries de la regió francesa de Mayenne, hi rugeix el motor d'una furgoneta. La condueix André Besnier, un jove boter de Montsûrs, un dels poblets que completa el mosaic infinit de camps de la zona. És 19 d'octubre de 1933 i hi circula carregat amb un munt de botes buides. També hi tragina una ambició: aconseguir que els grangers de la zona li venguin llet. Té bon nas pels negocis, ha ensumat la possibilitat de fer diners fàcils al món lacti i s'hi ha llançat de cap: el taller de botes li funciona bé, però creu que fent formatges li podria anar millor. "En aquella època, els grangers es feien la mantega ells mateixos i no volien vendre la llet a ningú", recorda un dels ajudants de Besnier, que l'acompanyava a la furgoneta. "Per fer-los creure que altres ramaders ja li n'havien venut, va omplir unes quantes botes amb aigua", continua el testimoni en un extens reportatge publicat el 1990 a L'Obséconomie. L'enganyifa va funcionar: al vespre descarregava, cofoi, 30 litres de llet al seu taller al poble medieval de Lavan.

Aquell dia va néixer la llavor de Lactalis, el grup làctic més gran del món. Avui és propietària de marques de llet com Puleva, El Castillo o Ram, molt populars a Espanya; de formatges com El Ventero, Galbani i Gran Capitán; de iogurts i postres, com La Lechera, Nesquik i Nestlé, fruit d'una aliança amb aquesta altra companyia; i de l'orxata Chufi, entre altres. Només a Espanya, la filial de Lactalis va tancar el 2024 movent 1.676 milions d'euros. Arreu del món la casa va superar per primer cop la barrera dels 30.000 milions d'euros facturats. És present en 50 països, té 266 indústries làcties i formatgeries repartides pels cinc continents i compta amb una plantilla de 85.500 empleats. Però, què va passar perquè un jove boter de la dècada de 1930 que ni tan sols tenia vaques acabés creant un imperi d'aquestes dimensions?

L'embranzida de la competència

Amb els primers 30 litres de llet, André Besnier va tancar-se a la barraca i va començar a fer formatges camembert de manera artesanal. Els anomenava Petit Lavallois. "Els més desastrosos els donava a les monges de la Misericòrdia; els altres, els venia al mercat de Laval", recorden persones que l'havien conegut, a L'Obséconomie. De mica en mica, va anar guanyant-se la confiança dels grangers amb tècniques astutes: aprofitant els carregaments de llet, per exemple, s'oferia a dur-los paquets i cartes de franc. De seguida va necessitar més mans al taller i va anar-les a buscar a les cooperatives religioses de la comarca. Va oferir sous més alts i es va endur bons treballadors. Amb aquest mètode va captar un enginyer químic que va ajudar-lo a muntar la primera fàbrica amb cara i ulls.

El 1956, amb el negoci ja recuperat dels estralls de la Segona Guerra Mundial, André Besnier va morir i l'empresa va passar a mans d'en Michel, el seu fill predilecte. Va ser sota el seu regnat que els seus formatges van fer-se populars. A la dècada de 1960 el formatger Jean-Moël Bongrain va crear la marca Caprice des Dieux, amb una gran capacitat de producció, amb un gust molt constant i una bona presentació. Besnier en va aprendre la lliçó i el 1968 va crear la marca de camemberts suaus Président. Va funcionar molt bé.

A partir de 1970, i ja amb Michel Besnier amb experiència al tron, la companyia va créixer a cop de talonari: va comprar un munt de formatgeries de l'oest de França. Amb una autèntica fixació pel control de costos i l'eficiència industrial, Besnier va signar la jugada magistral el 1990. Aquell any va comprar Bridel, un dels gegants històrics del sector. Això va convertir l'empresa en el grup làctic líder a França.

Les vendes a l'exterior també havien anat creixent. De fet, el 1981 ja va comprar una primera formatgeria fora de França: a Wisconsin, els Estats Units. El 1999, amb la vocació clara de travessar fronteres, van rebatejar l'empresa amb el nom de Lactalis. Un any més tard, Emmanuel Besnier, el fill d'en Michel, va succeir-lo i va reblar l'expansió. A partir dels 2000, i sota diverses crítiques per operar amb una elevada opacitat financera i amb un model empresarial hipercompetitiu, va comprar les marques italianes Galbani, Nuova Castelli i Parmalat, els iogurts islandesos Siggi's i els productes lactis de Kraft Heinz als Estats Units, excepte el famós Philadelphia.