Els paquets de les operadores de telefonia, una trampa perfecta

Un estudi recent de Rastreator.com, el comparador digital d’ofertes de tot tipus de serveis -des d’assegurances fins a hipoteques, passant per contractes de telefonia i internet-, revelava que en els últims tres anys les operadores de telecomunicacions han apujat els preus de les quotes mensuals de les seves ofertes convergents -telefonia mòbil, internet i televisió per cable en un sol paquet- en un 48%. És a dir, els usuaris han passat a pagar entre 18 i 15 euros més a l’any del que els van fixar quan van contractar l’oferta, suposant que ho fessin quan va néixer aquesta modalitat, el 2012.

Les pujades han sigut reiterades des del 2015 per part dels tres grans operadors del sector, Movistar, Orange i Vodafone, que les han anat compensant a base d’afegir nous serveis al paquet inicial. Primer va ser la televisió per internet, posteriorment un augment en la tarifa de dades mòbils i en l’actualitat una ampliació de l’amplada de banda per fibra a un màxim de 600 megabits per segon, així com una oferta de futbol bàsic gratuït en el cas de Movistar. L’antic monopoli estatal de la telefonia ha arribat a fer fins a sis pujades durant el 2017 en les diferents modalitats de contracte.

Si el 2015 l’aleshores anomenat Fusión de Movistar es podia contractar per prop de 77 euros amb una velocitat de 300 megabits per segon, ara el mateix paquet en costa 95. La primera pujada es va produir a finals d’aquell any i va tenir com a resposta una denúncia contra Movistar per incompliment contractual per part de Facua. L’associació de consumidors subratllava en la seva demanda que el 2012 l’oferta inicial de l’operador incloïa l’afegitó “preus per sempre”. Movistar es va defensar adduint que era un element publicitari que no constava als contractes, i Facua va respondre amb una nova denúncia per publicitat enganyosa, afegint que ho feia en nom dels quatre milions d’usuaris que en aquell moment tenia Movistar i als quals s’apujava la mensualitat.

El resultat d’aquesta denúncia es va conèixer fa dues setmanes, i va ser que l’Audiència Provincial de Madrid desestimava la causa sense entrar en el seu fons, en considerar que Facua no podia presentar una demanda col·lectiva sense comunicar-la abans a tots els afectats. L’entitat va lamentar en un comunicat la parcialitat de la decisió, destacant que la comunicació li hauria costat 150 milions d’euros en burofaxs. Rubén Sánchez, portaveu de Facua, es va queixar que “després de l’eliminació-absorció dels operadors que van introduir una mica de competència, s’ha tornat des de 2012 a un oligopoli de tres que perjudica els interessos dels usuaris”.

Precisament, el 2012 és la data clau per entendre les paraules de Sánchez, perquè aquest format de contracte -la convergència- s’ha acabat imposant al mercat. Si ens situem en el panorama de les telecomunicacions d’aquell any, veurem un escenari amb multitud de petites companyies conegudes com a operadors mòbils virtuals (OMV), que vivien de llogar l’amplada de banda dels operadors amb infraestructura pròpia per comercializar-la als seus clients. No tenien costos d’amortització de la infraestructura, per la qual cosa podien oferir un preu competitiu.

Entre el 2008 i el 2012, els pitjors anys de la crisi, el mercat estava molt atomitzat, amb una guerra de preus i molta mobilitat de clients d’una companyia a una altra. En un entorn de competència oberta, els grans operadors patien una contínua sagnia de clients cap als OMV, més barats.

No obstant això, el 2012 canvia el context gràcies a una estratègia dissenyada per Telefónica, la matriu de Movistar, que al principi va causar les protestes dels seus màxims rivals, Orange i Vodafone, però que després van imitar: la fusió o convergència de serveis. Consistia a unir en un sol contracte el que abans eren dos -mòbil i internet- i justificar-ho sota la premissa que els estalvis administratius beneficiaven la mensualitat del client. Posteriorment s’afegiria a aquesta “fusió” la fibra i la televisió per internet.

L’estratègia de Movistar va semblar als seus rivals un atemptat a la lliure competència, “però en un moment en què la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) es diluïa en un òrgan més generalista i dispers conegut com a Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), ningú s’hi va oposar oficialment”, diu Marcel Coderch, actual president de l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO) i exvicepresident de l’extinta CMT. A més, el canvi d’estratègia va venir avalat pel compromís de Telefónica d’estendre una xarxa de fibra òptica a la majoria de ciutats del territori estatal, en el que Coderch denomina irònicament com una “missió patriòtica”.

D’aquesta manera, la inclusió a Fusión de la fibra òptica a 100 megabits per segon -en un moment en què la màxima amplada de banda a Espanya era de 30 megabits per segon i per cable de coure- va tenir una gran repercussió entre molts usuaris i va propiciar una reversió del flux de clients de nou cap a Movistar. Tot d’una, la sagnia de l’operador no només es va aturar sinó que la seva cartera es va tornar a engrossir. La majoria d’aquests clients procedien dels operadors virtuals, que no podien oferir internet fix i molt menys fibra.

Orange i Vodafone aviat es van adonar que tenir una oferta convergent era la manera d’escanyar els OMV i les seves ofertes imbatibles, i es van apuntar al carro de Movistar. En poc més d’un any els virtuals van desaparèixer del mapa sense deixar rastre. No obstant, per poder oferir paquets complets, tant Orange com Vodafone van haver de seguir una política de compres i fusions amb operadors de cable i fibra, com Jazztel (Orange) i Ono (Vodafone).

“Al final el mercat ha quedat reduït a un oligopoli de tres actors i mig, si es compta MásMóvil, altament endeutats tant pels desplegaments d’infraestructura com per les compres”, diu Coderch, coincidint amb les paraules del portaveu general de Facua. Per al president de l’ACCO, que és pessimista respecte a una solució al problema, “l’error va ser permetre que els grans despleguessin o compressin la seva xarxa de fibra pròpia en lloc d’operar sobre la d’un sol incumbent, que seria Telefónica”.

“El resultat és que tenim una competència molt feble -explica Jesús Miñana, responsable de telefonia de Rastreator.com-, amb unes pujades de preus inevitables si entenem que els tres operadors han d’amortitzar les inversions en xarxes per ser viables i que l’única manera de fer-ho és carregant-ho al client”. Un client que, per la seva banda, viu engabiat en la seva oferta múltiple i convergent de fibra òptica, de manera que canviar d’operador vol dir moltes vegades canviar de cop un munt de serveis i aparells, de vegades fins i tot fer una nova instal·lació, de manera que accepta, submís, els increments mensuals.

Miñana dona per vàlid aquest escenari, però apunta que “encara queden alguns operadors virtuals que pateixen molt però tenen ofertes interessants”; també destaca que “comença a haver-hi alternatives a les ofertes convergents gràcies a diversos comparadors d’internet, que barregen ofertes simples de diferents operadors virtuals per fer-te el teu paquet”, i destaca que “tenen èxit entre la gent jove”. Miguel Ángel Serrano Ruiz, representant de Facua, diu per la seva banda que les pujades “suposen una gran inseguretat per al consumidor”, si bé reconeix que “estan emparades en el reial decret 899/2009”. En concret en l’article 9, on s’especifica que “els operadors han de notificar a l’usuari final les modificacions contractuals amb una antelació mínima d’un mes, informant expressament en la notificació del seu dret a resoldre anticipadament el contracte sense cap penalització”.

És a dir, l’usuari sempre té el dret de rescindir el contracte anticipadament a la pujada. “El que passa amb les ofertes convergents -explica Serrano-, és que moltes vegades comporten permanències o subvencions d’aparells que fan que aquest dret de rescissió resulti més costós que l’acceptació de la pujada”, de manera que el client queda completament captiu del paquet que va contractar. Des de Facua consideren aquesta situació injusta i reclamen més intervenció dels organismes competents.

Coderch no creu que la política batejada pel president de Telefónica, José María Álvarez-Pallete, com a “més per més” -per referir-se a les millores en els serveis d’amplada de banda o dades que acompanyen les arbitràries pujades de preu- serveixi per justificar-les. Jesús Miñana coincideix amb ell i afirma que “un usuari domèstic no necessita 12 gigabytes al mòbil ni 600 megabits per segon a casa”. Ara per ara, pel que sembla, al client només li queda resar perquè la pròxima pujada de les mensualitats, segurament a principis d’any, no sigui gaire alta.