Olot ressuscita els jerseis de Marcelino Camacho

Durant els catorze anys que el sindicalista i polític Marcelino Camacho va estar empresonat, la seva dona, Josefina Samper, li teixia amb agulles i llana jerseis gruixuts que l’ajudaven a suportar el fred d’hivern als diferents centres penitenciaris on va estar tancat durant el franquisme. Aquests jerseis, que es caracteritzaven pel fet de tenir cremalleres, es van acabar convertint en una peça icònica que el que va ser secretari general de CCOO entre el 1976 i el 1987 va acabar utilitzant fins pràcticament els últims dies de la seva vida. Va morir el 2010.

Poc abans de la seva mort, el 2008, va néixer una petita empresa olotina amb l’objectiu de ressuscitar el popular jersei, que a la Garrotxa ja es coneixia precisament pel nom de Marcelinus o Camachos, tot i que en altres punts de Catalunya, com ara Barcelona, se’ls anomenava també Vespa o jersei de pobre. L’utilitzaven sobretot com a peça d’abric els treballadors del camp o els obrers de les fàbriques.

El nom de l’empresa ja era tota una declaració d’intencions: Marcelinus. La seva impulsora era una comptable, Tat Roset, que quan entrava a la trentena va decidir fer un gir a la seva vida laboral i embarcar-se en aquest projecte. “La mare d’un amic meu tenia un petit taller tèxtil que treballava per a empreses gallegues, però van començar a deslocalitzar la producció a Portugal i a ella li va caure la feina. Per evitar que el taller tanqués vam impulsar Marcelinus”, explica.

Com passa en tots els inicis, van haver de picar molta pedra, i la primera producció, que era de pocs models, la van portar a una botiga de roba de la ciutat perquè els hi vengués. “Van poder fer un tast del producte”, explica Roset. Els jerseis -els més econòmics costen 59 euros- van agradar, i es va activar el boca-orella. L’any següent ja els van començar a vendre en cinc o sis establiments. Quan portaven tres anys, la responsable del taller es va jubilar i el negoci va seguir renovant la plantilla, formada per només quatre persones. Tot i que altres marques han picat a les seves portes perquè els facin els seus jerseis, Marcelinus no vol créixer ni en producció ni en plantilla. “El que estem produint ara [xifra que prefereix no dir] és el que podem abraçar, i és amb el que ens trobem còmodes”, deixa clar Roset.

Part de la clau de l’èxit és que els Marcelinus es dissenyen, teixeixen i confeccionen íntegrament a Olot. “Empreses locals de teixidors, filatures, tintorers, fornitures o confecció també participen directament en la fabricació dels nostres jerseis”, explica Roset. De fet, la Garrotxa és una comarca amb una gran tradició tèxtil, tot i l’estocada de la crisi dels 90, que va suposar el tancament d’una part d’aquests tallers.

L’altra particularitat és que en alguns models se segueix treballant la composició original dels jerseis que va popularitzar el sindicalista. “Es teixien amb fil reciclat obtingut de retalls tèxtils triturats recollits a les fàbriques”, detalla la coordinadora del negoci.

Actualment els Marcelinus ja es venen en una seixantena de punts repartits bàsicament per tot Catalunya, el País Basc, la Comunitat de Madrid i també a la seva pàgina web, que va començar a funcionar des de l’inici del negoci. “Al principi veníem a tot Europa, però per tema de costos ho hem limitat a Espanya i França”, explica. El fet d’apostar des de l’inici pel canal online va fer que poguessin superar la pandèmia del covid sense gaires dificultats, ja que durant les èpoques de confinament o tancament de comerços van augmentar la venda per aquest canal. “Quan estava tot tancat vam fer mascaretes que primer vam vendre per la pàgina web i, després, en botigues”, explica Roset.

A part dels seus populars jerseis, la companyia també fa complements com bufandes o bosses. Tot i que el gruix de productes el venen a l’hivern, el taller funciona tot l’any. “A l’estiu fem sobretot producció”, concreta la coordinadora, que després de més d’una dècada al capdavant de l’empresa ja ha sentit com a les botigues s’ha popularitzat el: “Vull un Marcelinus”.