En els bojos anys del boom de les puntcom es va posar de moda el terme ebitda (sigles angleses de beneficis abans d'impostos, interessos, amortitzacions i depreciacions). Es tractava de netejar els beneficis clàssics d'una empresa de tot el que no era, estrictament parlant, l'activitat pròpiament dita de l'empresa. Primera neteja: les amortitzacions i depreciacions anuals són un pur apunt comptable, ja que les amortitzacions i depreciacions no es paguen a ningú . Segona neteja: els interessos tampoc són part de l'activitat de l'empresa: algunes companyies (si tenen accionistes rics i no demanen crèdits) se'n lliuren. I tercera neteja: els impostos. No formen part estricta de l'activitat de l'empresa i, de fet, algunes ni en paguen segons on tinguin la seu. En el boom d'internet es van valorar moltes empreses basant-se en un ebitda bonic malgrat que en realitat perdien molts diners.
Les sigles oibda (benefici operatiu abans de depreciació i amortització) han introduït recentment una neteja addicional a l'ebitda, eliminant alguns resultats extraordinaris no relacionats estrictament amb el negoci. Si bé l'ebitda és un terme comptable generalment acceptat, i per tant la seva mesura és molt estricta, l'oibda no ho és tant i deixa peu a una certa flexibilitat . Telefónica, per exemple, exclou de l'oibda consolidat les pèrdues de les participacions, però l'oibda de les filials llatinoamericanes inclou els guanys extraordinaris d'algunes vendes d'actius. Sembla una mica inconsistent, sí. Vist des d'un altre angle, però, aquests canvis de criteri aconsegueixen mostrar consistentment l'oibda més maco possible.
Joan Tarradellas és professor de finances d'Eada.